Abstract
Durant els darrers anys ha emergit una nova visió de la Universitat. La Universitat neoliberal entén l’educació superior i el coneixement derivat com un servei mercantil, i advoca per l’organització empresarial de la Universitat. La transformació digital ha estat un gran instrument per la deconstrucció del valor públic i social de la Universitat. La Universitat neoliberal ha aprofitat els efectes de xarxa i plataforma per a instaurar models digitals de negoci automatitzats (eficients), barats (amb costos marginals de reproducció tendents a zero) i molt escalables (amb rendiments creixents), i que fan de l’educació superior oberta, a distància i digital un gran negoci. Però aquesta explosió dels rendiments econòmics a curt termini de la Universitat corporativa genera molts costos i problemes per la sostenibilitat de la gran majoria dels seus grups d’interès en el llarg termini. Utilitzant els principis de l’economia política, en aquest article defensem que un altre tipus d’Universitat a l’era digital i sostenible és possible. En contraposició amb les visions basades únicament en el negoci, l’hem anomenada Universitat social perquè és capaç de compaginar la innovació i l’eficiència de les seves pràctiques acadèmiques digitalitzades amb un propòsit socio-ambiental de bé comú. La Universitat social té tres components: la inclusió de tots els seus grups d’interès; la pluralitat de tecnologies, recursos i disciplines, de metodologies pedagògiques i d’objectius d’organització i gestió; i la transformació digital i socio-ambiental de la societat. Al llarg de l’article s’aborden aquests tres components i es justifica la seva idoneïtat a l’era digital i sostenible en comparació amb la resposta neoliberal.
Paraules clau
Transformació digital; Educació superior; Universitat; Neoliberalisme; Futur del treball; Política universitària.
Full Document
