Recently, almost everyone, or a good part of the political, economic and social agents and even intellectuals, and various public demonstrations, there is a unanimous clamour about the convenience of providing the population with a stock of social and affordable housing, particularly for young people, and for the most economically disadvantaged.

The objective of the Paper is to get down to work to achieve an «Investment Plan for an Inclusive Europe. Investment Plan of the European Social Housing Pact» that guarantees a decent life for all citizens: access to housing in affordable conditions. And to do so, it is necessary to replicate the Investment «Plan for a Sustainable Europe. Investment Plan of the European Green Pact», so that just as there is the «European green bond» or «BVEu» there is also the «European housing bond» or «BVEu".

The Peper's aim is that all the stakeholders involved can achieve, during the new mandate of the European Parliament, together with the Council, the adoption of a REGULATION (EU) that replicates that of 2023/2631 of 30.11.2023 on "European green bonds", in this case on "European Social Housing Bonds".

And to achieve this, fortunately, at the time of writing the Communication there is a great ace up its sleeve: for the first time in the European Commission there is a Commissioner for Housing, which can be a great 'trump card' - a good card as in the card game - here in a figurative sense - to make it possible to establish a Regulation of the EU, the European Parliament and the Council, for the issuance of "European Social Housing Bonds".

In July 2023, the President of the new European Commission, Ursula von der Leyen, acknowledged before the European Parliament the magnitude of the problem, stating that: "People are struggling to find affordable homes." Following these statements, at the end of 2023, the Commission proposed the first European Plan for Affordable Housing, including creating a dedicated Commissioner to address this challenge.

The new European Commission (2024-2029) has taken a promising step by appointing the Danish Dan Jørgensen as its first Commissioner for Housing and Energy. Although under the principle of subsidiarity, the Union has no direct authority over national housing policy, the Commission and the Commissioner have the tools to play a decisive role in driving a way out of the housing crisis that restores its fundamental role as a cornerstone of social inclusion and an integral part of the European fabric.

The Liège Declaration, signed by EU ministers in March 2024, offers a clear way forward. It recognises housing as a key pillar against poverty and social exclusion and calls for substantial public investment in social and affordable housing.

Dan Jørgensen will be tasked with developing the European Plan for Affordable Housing, proposed by the Commission by the end of 2023, which should provide technical assistance to Member States on investment. In parallel, he will be tasked with working with the European Investment Bank (EIB) to create a pan-European platform for investment in affordable and sustainable housing. The platform aims to attract public and private investment to increase the supply of affordable housing and address investment gaps in the construction sector. Brussels has also proposed doubling cohesion fund investments to construct affordable housing.

The possibility of measuring the magnitude of the externality generated by being a parent for society as a whole ultimately depends on the availability of data. In this regard, National Transfer Accounts (NTA) represent an innovative source of information by offering a comprehensive estimate of public and private intergenerational transfers that take place at a given point in time. While initially these estimates were only broken down by age, they already revealed the strong bias of welfare state policies in favour of the elderly, a key element when considering the external effects. In this paper, we describe this method and the extensions developed to measure these external effects, showing an illustration for Spain compared with three other countries. Specifically, the results of a dynamic microsimulation model incorporating NTA estimates disaggregated by sex, family type, and educational level are presented. This allows for the simulation of transfers received throughout the life cycle via the family and the welfare state, providing a quantification of the magnitude of the externality generated by having children, in the presence of a pay-as-you-go welfare state. The results indicate that parents, regardless of their educational level, make more family transfers. Specifically, they receive about half the amount of net family transfers over their lifetime compared to those who have not had children. The welfare state does not compensate for these differences with public transfers. Therefore, the externality is considerable.

These results are crucial for the debate on pension system reform, suggesting that such reform should be considered within the broader framework of welfare state programs, that is, the set of intergenerational public transfers going forward (aimed at children) and backward (targeted at the elderly). The recent measures adopted in the Spanish pension system, focused on increasing contributions and avoiding pension adjustments, will contribute to shifting the burden of adjustment onto the generations active during the retirement of the baby boomers, further increasing the current bias of the welfare state toward the elderly. As a result, the children of the baby boomers will face the challenge of continuing to finance the entitlements acquired by their parents within the pay-as-you-go pension system, while also maintaining fertility and the costs of policies aimed at children (education and family policies), which are key to ensuring equity and also to paying for future pension transfers.

Concretament per a PortAventura World, establir una connexió estreta amb la comunitat i cuidar l’entorn és fonamental per l’assoliment dels objectius de negoci. Cuidar el medi ambient no només contribueix a la preservació dels recursos naturals, sinó que també millora la qualitat de vida de les persones que hi viuen. Aquesta actitud proactiva afavoreix també un entorn més saludable i converteix la companyia en un referent de cara als treballadors, visitants, empreses i socis comercials que fan possible la nostra activitat. Les persones són, de fet, pilar fonamental de la nostra raó de ser, que es tradueix en el propòsit corporatiu: crear experiències inoblidables que generin un impacte positiu en les persones, mentre cuidem el planeta. PortAventura World existeix doncs per a crear un impacte positiu en les persones i en l'entorn.

Quan parlem de les persones, ens referim no només als nostres clients, sinó en aquelles que reben l'impacte socioeconòmic de l'activitat desenvolupada per PortAventura World. Aquest impacte positiu, en el nostre cas és molt significatiu tant en l'àmbit estatal, autonòmic i local. En aquest últim any el resort ha contribuït a la generació de 1.900 milions d’euros a l’economia espanyola, 1.382 milions d'euros a l’economia catalana i més de 1.200 milions d’euros a l’economia de Tarragona. El resort contribueix a generar més de 38.000 llocs de treball entre Espanya, Catalunya i Tarragona de forma directa, indirecta, induïda i fiscal, el que és igual al 1% de la població desocupada a Catalunya l’any 2022. No és d’estranyar doncs que el 3,6% de la població activa de Tarragona estigui empleada per la companyia. A més, el 2023 un 22% dels nostres més de 1.300 proveïdors són de la província de Tarragona i un 57% de Catalunya.

Quan parlem del nostre impacte ambiental i amb l’ambició de la “regeneració” del nostre entorn, la companyia està subscrita voluntàriament a diversos compromisos amb diferents organitzacions, amb les quals es compromet a preservar el medi ambient a través de bones pràctiques, el consum responsable i un sistema de millora contínua. Aquest sistema ha sigut l’element clau per aconseguir totes les fites a escala ambiental, al llarg de gairebé 30 anys d’història de la companyia. Totes les línies de negoci de PortAventura World segueixen el mateix Sistema de Gestió Ambiental guiat per la ISO 14001 i certificada per EMAS des de l’any 2001. La coherència en el creixement del Resort, mantenint els compromisos adquirits fa 25 anys, han portat la companyia a ser líder en sostenibilitat dins de la indústria dels parcs temàtics i a ocupar les primeres posicions al sector turístic, al costat d’empreses multinacionals de gran renom.

La tasca per preservar el medi ambient continua imparable. Si com indústria i país no actuem ara, ens endrontem a l'augment de la temperatura mitjana anual d’1,5 °C el 2030 i fins a 2 °C el 2050, juntament amb una major freqüència d'onades de calor, associada a una disminució de la precipitació i una major freqüència de sequeres i manca de recursos hídrics, a més d'un augment de la intensitat o la freqüència d'esdeveniments meteorològics extrems com a inundacions o medicanes (huracans mediterranis). Això es podria traduir principalment en majors costos per les empreses derivats de l'increment de les primes d'assegurances o del preu de l'aigua, així com en majors costos de climatització i la necessitat de realitzar inversions per a adaptar la indústria a aquests escenaris de riscs. Així mateix, les onades de calor a l'estiu poden desincentivar l’oci a l’exterior o obligar a adaptar els horaris de funcionament. A Catalunya, el turisme és una indústria molt exposada al canvi climàtic, sobretot amb les infraestructures ubicades a la costa del país.

Per tant, per la mateixa supervivència de la nostra activitat hem d’accelerar els nostres plans de descarbonització. En una primera fase reduint les emissions, i en una segona fase arribant a ser neutres abans del 2050. Aquest pla de descarbonització que moltes empreses del sector estan duent a terme, s’ha traduït a PortAventura World amb el compromís i la validació dels objectius de reducció d'emissions de carboni per part de la iniciativa Science Based Targets (SBTi). Aquesta és una col·laboració entre la organització sense ànim de lucre CDP, el Pacte Mundial de les Nacions Unides, l’Institut de Recursos Mundials (WRI) i el Fons Mundial per la Naturalesa (WWF). SBTi impulsa l'acció climàtica en el sector privat en facilitar que les organitzacions estableixin objectius de reducció d'emissions amb base científica. Objectius que són avaluats i validats per la iniciativa i que tenen com a objectiu no incrementar la temperatura del planeta en més d’1,5 °C, alineats amb l’Acord de París.

PortAventura World està compromesa en reduir les emissions absolutes de gasos d’efecte hivernacle d'abast 1 i 2 en un 55,1% fins el 2032, d’acord amb les emissions de l’any 2019. De fet, es calcula la petjada de carboni de la companyia de fa més de 16 anys, i des de llavors s’actua per reduir-la: entre el 2008 i el 2023 la companyia ha aconseguit reduir fins a un 88% les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’abast 1 i 2. També cal destacar que des de 2021, es compensen les emissions de tot el resort d'abast 1 i 2, mitjançant l’adquisició de crèdits de carboni verificats, que s’han destinat a la protecció i a la conservació d’un dels corredors migratoris més importants del nostre planeta, a la costa de Guatemala. Els boscos del litoral caribeny guatemalenc són una reserva de biodiversitat i l’àrea acull quasi el 10% de la població mundial de les espècies d’aus conegudes. La línia costanera és un corredor migratori de les aus en el seu viatge bianual entre l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud. L’organització guatemalenca sense ànim de lucre FUNDAECO és responsable del projecte de conservació. Des de 2022, el càlcul de la petjada de carboni que segueix PortAventura World es realitza de forma més completa, incloent-hi totes les emissions associades a les categories de l'abast 3, segons la metodologia del Protocol de Gasos d'Efecte d'hivernacle (GHG Protocol), l'estàndard de comptabilitat i del World Resources Institute (WRI) i reportant al World Business Council for Sustainable Development  (WBCSD).

Si entrem en més detall en com s’han dut a terme a PortAventura World les reduccions de les emissions de l’abast 1, les que una empresa controla directament per poder dur a terme la seva activitat, parlaríem de les emissions que produeixen les calderes de gas natural, que s’utilitzen per a la producció d’aigua calenta als hotels del resort, els gasos refrigerats dels equips d’aire condicionat i els combustibles pels vehicles. En l’últim cas, s’ha establert un pla de substitució de vehicles de combustió per flota elèctrica, d’altra banda, també es promou entre els proveïdors la mobilitat baixa en carboni, d'acord amb els compromisos climàtics de la companyia. Les empreses que presten servei diàriament dins del resort, tinguin la mida que tinguin, han d'utilitzar vehicles elèctrics, híbrids o altres vehicles sostenibles. De fet, des del 2023, el subministrament de productes de Coca-Cola i Unilever, des dels seus magatzems al resort, es realitza amb camions elèctrics.

Si ens centrem en les infraestructures i els edificis, abans de plantejar qualsevol canvi en una instal·lació, com per exemple un nou sistema d’escalfament d’aigua sense emissions a l’atmosfera, la companyia ha realitzat de la mà d’altres empreses de referència, estudis de millora de l’eficiència energètica, que han resultat en un pla d’inversions d’alt retorn que engloba: mesures operacionals, nous sistemes de monitoratge, instal·lació de sensors, renovació de sistemes de fred amb gasos ecològics, entre d’altres;  per finalment acabar amb l’electrificació de les calderes substituint, per tant, les anteriors de gas natural i eliminant les emissions. Amb totes aquestes mesures esmentades, s’ha creat una ruta de descarbonització específica per cadascuna de les instal·lacions del resort que ens portaran a assolir els compromisos de reducció fins a l’any 2032.

Pel que fa a l’abast 2, les emissions indirectes relacionades amb el consum d’electricitat, des de 2016, un 100% de l’electricitat consumida procedeix de fonts d’energia renovable sense emissions de gasos d’efecte hivernacle (garantia d’origen), però sens dubte una de les grans fites de la companyia va ser la construcció de PortAventura Solar,  un dels grans projectes ambientals mai desenvolupats emmarcat en l’estratègia de Sostenibilitat del resort. Es tracta de la planta fotovoltaica d'autoconsum en un resort vocacional,  més gran d’Espanya i una de les més grans d’Europa. La planta compta amb més de 15.700 panells solars distribuïts en més de 8 hectàrees, una superfície equivalent a la d’onze camps de futbol. PortAventura Solar té una capacitat d’uns 9,15 megawatts pic (MWp) i pot generar uns 15 GWh anuals, abastint gairebé un terç de l’energia que necessita el resort per funcionar, una quantitat comparable a l’energia consumida per 4.500 famílies en un any, una xifra que estalvia l’emissió d’unes 6.000 tones de CO₂ anuals (si l’energia que consumíssim no fos renovable).

El projecte es va  desenvolupar complint amb una estratègia molt exigent d'integració i impacte paisatgístic, amb l'objectiu de reduir el seu efecte visual i preservar l'entorn. D'una banda, s'han protegit tant un jaciment romà com un jaciment iber trobats en la zona durant les obres; d'altra banda, s'ha instal·lat una pantalla vegetal amb arbres trasplantats que limiten la seva visibilitat des de l'exterior. També s'han respectat els murs de pedra seca que donen forma a les terrasses que conformen el terreny, un sistema constructiu tradicional que a Catalunya s'ha utilitzat amb freqüència en el món rural. Dins d'aquest espai, també s'ha preservat un element d'interès etnològic: una barraca de pedra seca, clar exponent de la tipologia de cabanyes de pagès construïdes amb la tècnica de pedra seca. El projecte inclou també un mirador i un espai d'educació ambiental, format per diversos jocs i elements que permeten conèixer de manera senzilla i divertida com es genera energia elèctrica renovable (solar, eòlica, cinètica, etc.) Aquesta zona, s'ha habilitat per a la visita d'escolars i per a altres activitats didàctiques i de divulgació ambiental i inclou un “hotel d'insectes” i un refugi per a abelles, afavorint així la creació d'hàbitats que permetin millorar la biodiversitat de la zona. Finalment, cal destacar que aquest projecte, en la seva globalitat,  ha rebut diferents distincions i reconeixements com el premi a la Millor Iniciativa Verda de l'any als Park World Excellence Awards 2023, el premi al Turisme Responsable i Sostenible d’InterMundial Foundation, FITUR i World Tourism Organization, també el 2023, i el premi francès Travel d’Or, Green Action del 2024.

I finalment per tenir tots els impactes coberts,  s’han d’abordar les emissions d’abast 3, és a dir, la resta de les emissions indirectes conseqüència de les activitats que ocorren en fonts que no són ni propietat de PortAventura World, ni estan controlades per aquesta. En el nostre compromís amb SBTi que consisteix a reduir les emissions d’abast 3 en un 32% fins l’any 2032, hem considerat diferents fonts: les emissions que generen els col·laboradors per venir a treballar i en aquest sentit  disposem de la instal·lació  privada més gran de punts de recàrrega per vehicles elèctrics d’Espanya. La instal·lació consta de 150 places que s’ubiquen als aparcaments tant dels col·laboradors, com de clients i proveïdors. D’aquesta manera tots els usuaris de vehicles elèctrics que venen al resort tenen garantida la recàrrega del seu vehicle.

Però sens dubte el repte més gran de l’abast 3, és la petjada de la cadena de subministrament.  A PortAventura World els proveïdors constitueixen un partner estratègic i com a tal, han de ser part de les polítiques de sostenibilitat de la companyia. Els proveïdors són primer de tot homologats sempre que compleixin una sèrie de requisits de sostenibilitat, en funció del producte o servei que ofereixin. Ser proveïdor de PortAventura World suposa seguir tots els criteris ambientals dictats pel sistema de gestió ambiental i ara també formar part del compromís de reducció d’emissions.

Per aquest fi cal que, any rere any, més proveïdors sàpiguen calcular la seva petjada i facin els seus propis plans de reducció i contribueixin així a arribar als objectius SBTi de PortAventura World. La cadena de subministrament de PortAventura World està formada per empreses proveïdores de categories i àmbits d'activitat molt diversos. Des de la construcció, el mobiliari i l'equipament fins al màrqueting, l'alimentació i begudes, els esdeveniments, el tèxtil, entre altres.

En aquest sentit, proposats per PortAventura World, més de 130 petites i mitjanes empreses proveïdores, han participat en el "II Programa de capacitació: Proveïdors sostenibles" organitzat pel Pacte Mundial de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) Espanya amb la col·laboració de l’ICO i ICEX. Aquest programa consisteix a formar en àmbits específics dels Deu Principis del Pacte Mundial i els Objectius de Desenvolupament Sostenible a pimes proveïdores de grans empreses sòcies de la iniciativa. És un projecte de caràcter internacional i permet a les companyies més petites conèixer les últimes novetats en matèria de sostenibilitat i també conèixer la seva petjada de carboni i en conseqüència reduir-la.

A més, PortAventura World vol que els proveïdors creixin al seu costat i en tots els sentits. Per això, anualment, els reuneix per compartir els projectes estratègics, plans de futurs més rellevants així com per realitzar un balanç de la seva relació i els avenços en sostenibilitat. Dins d’aquesta jornada la companyia també fa entrega de diferents reconeixements a proveïdors que han destacat durant l’any en diferents àmbits com la prevenció de riscos laborals,  la millor incitativa ambiental o la millor iniciativa pel que fa a sostenibilitat social. El “Diàleg amb proveïdors” s'emmarca en la iniciativa “Diàlegs PortAventura”, que incorpora el “Diàleg amb l'entorn”, una trobada d'interlocutors de diversos sectors presents a la zona d'influència del resort. Amb “Diàlegs PortAventura”, el resort busca potenciar la seva transparència i enfortir les relacions amb els seus principals grups d'interès, amb l'objectiu de generar un impacte positiu en l'entorn que l'envolta com un dels principals motors econòmics de la zona.

Mirant a futur, el resort invita als més petits a aprendre, divertir-se i profunditzar amb la responsabilitat social amb la iniciativa EcoEduca School Days, un entorn únic on més de 2.500 estudiants no sols gaudeixen, sinó que també adquireixen coneixements i consciència sobre els reptes del futur. L'esdeveniment, celebrat anualment, es centra a impulsar la creativitat i el treball en equip, a través d'activitats que desafien als joves a crear solucions sostenibles, fomentant l'aprenentatge dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i la responsabilitat social empresarial. No oblidem que el futur del nostre planeta està en mans de les generacions més joves.

La transició cap a la descarbonització del sector turístic i la seva adaptació a futurs escenaris climàtics genera oportunitats a través d'una major eficiència dels recursos i l'estalvi de costos, l'adopció de fonts d'energia de baixes emissions, la innovació per al desenvolupament de nous productes i serveis, l'accés a nous mercats i la construcció de resiliència en la cadena de subministraments. De fet, la gestió de molts dels riscos identificats obre també la porta a oportunitats per a la millora de l'eficiència, la sostenibilitat, el posicionament en el mercat i la reputació del sector.

La informació recollida ha de servir per poder orientar millor l’oferta de serveis financers per l’empresa cooperativa catalana així com donar suport al disseny de polítiques públiques a partir d’evidències que orientin la col·laboració entre els sectors cooperatiu, financer i públic.

Finalment, les diferències entre comunitats autònomes en les taxes d'inflació i el cost de la vida subratllen les desigualtats en el poder adquisitiu. La despesa per capita ajustada per paritat de poder adquisitiu suggereix que Catalunya té menys poder adquisitiu que altres territoris.

En els països desenvolupats l’interès de la societat per l’habitatge ha crescut en les últimes dècades. Un motiu darrere d’aquest creixent interès és la percepció que sovint es dona una desconnexió entre l’evolució dels ingressos de les famílies i el cost de l’habitatge. A Espanya, entre el 1995 i el 2022, el percentatge de la despesa de les famílies que dediquen a l’habitatge va créixer en 8 punts percentuals. En aquestes situacions de desconnexió, l’habitatge deixa de ser assequible per amplis segments de la població, el que imposa uns costos molt alts per la societat. La recent aprovació de diverses lleis en matèria d’habitatge tant a nivell estatal com català posen de manifest la creixent preocupació de la societat per aquest tema.

L’objectiu d’aquest article és triple. En primer lloc, es proporcionen algunes dades per descriure el problema de l’assequibilitat de l’habitatge a Catalunya i a España. En segon lloc, s’analitzen algunes de les possibles causes que hi ha darrere d’aquest fenomen. La última part de l’article consisteix en una valoració d’algunes polítiques a l’abast dels governs per abordar el problema de l’assequibilitat d’habitatge.

1. Introducción

Las universidades desempeñan un papel crucial en la generación de conocimiento y su transferencia a la sociedad (Demarinis Loiotile et al., 2022; Etzkowitz et al., 2000; Gonokami, 2019, World Economic Forum, 2019). Las empresas, por otro lado, enfocan su innovación en la rentabilidad y comercialización, operando con marcos temporales y objetivos diferentes (Searls, 2009). Diversos indicadores de impacto de la colaboración universidad-empresa incluyen patentes, licencias, creación de spin-offs y proyectos de investigación conjunta (ACUP, 2020; CYD, 2023).

El Centro de Diseño y Optimización de Procesos y Materiales (DIOPMA) es un grupo de investigación y transferencia de la Universitat de Barcelona, creado en el año 1992 en el Departamento de Ciencia de los Materiales y Química Física. DIOPMA es un grupo consolidado (2021SGR00708) y cuenta con la acreditación TECNIO por la Generalitat de Catalunya. El grupo DIOPMA investiga en ciencia y tecnología de materiales, con un enfoque particular en tecnologías de reciclaje y valorización de subproductos, materiales para energía y para la impresión 3D.

Desde su creación, DIOPMA se ha caracterizado por mantener una estrecha relación con más de 80 empresas tanto a nivel autonómico, como nacional e internacional. Destacar entre ellas a tres empresas con las que ha colaborado estrechamente durante más de 20 años de manera ininterrumpida, realizando proyectos de investigación conjunta. Esta colaboración ha establecido vínculos consolidados basados en la confianza mutua, la excelencia en la ejecución de proyectos y la búsqueda constante de soluciones innovadoras, con una comunicación academia-empresa que genera propuestas de valor atractivas a las empresas.

Esta relación ha permitido no solo el desarrollo y la implementación continua de numerosos proyectos de investigación con la empresa, sino también la formación de doctores y personal técnico altamente cualificado para su incorporación en la industria, la generación de nuevas patentes, publicaciones científicas y la creación de nuevas empresas. Además, todo este conocimiento adquirido por el grupo de investigación ha permitido la transferencia de este “know-how” a otras empresas de sectores diferentes (Barbolla et al., 2009).

La colaboración de DIOPMA con estas empresas ha tenido un impacto significativo en su desarrollo económico y tecnológico, así como en la sociedad. Los resultados han impulsado la innovación, mejorado la competitividad empresarial y generado nuevas oportunidades de crecimiento y empleo. El objetivo de esta comunicación es profundizar en los impactos de la colaboración entre DIOPMA y las empresas Servicio de Incineración de los Residuos Urbanos S.A. (SIRUSA), La Farga YourCoppersolutions SA(LFL) y Magnesitas Navarras S.A. (MAGNA), evaluando tanto los resultados tangibles como los efectos intangibles y de largo plazo en el ámbito académico y empresarial.

1. Metodología y discusión de resultados

Para el estudio comparativo de estos casos, se ha diseñado un análisis cualitativo detallado con el fin de comprender en profundidad las dinámicas internas y las perspectivas estratégicas de las empresas involucradas. Este análisis se ha llevado a cabo a través de entrevistas semiestructuradas con los responsables de cada una de las empresas mencionadas, permitiendo explorar sus experiencias, desafíos y enfoques específicos mediante preguntas abiertas. Además, se ha entrevistado al investigador principal del proyecto, afiliado al centro de investigación, con el objetivo de integrar una visión académica que complemente y contraste los datos obtenidos de las empresas.

En base a la literatura consultada (Bekkers et al., 2008), se han seleccionado diferentes indicadores para medir la transferencia de tecnología entre Universidad y Empresa (ver Tabla 1). Estos indicadores abarcan aspectos clave como el número de patentes generadas, la cantidad de proyectos de investigación en colaboración, la facturación de los contratos de I+D+i, las publicaciones científicas generadas o el número de tesis doctorales desarrolladas. Cada uno de estos indicadores ofrece una perspectiva valiosa sobre las interacciones y beneficios mutuos entre las instituciones académicas y las organizaciones empresariales, y tienen un impacto social evidente, ya que contribuyen a la difusión del conocimiento y a la formación de capital humano altamente cualificado, que, a su vez, enriquece la base científica y técnica de la sociedad en su conjunto.

Surge la pregunta crítica de si estos indicadores son suficientes para evaluar el impacto real y a largo plazo para las empresas del estudio. Los proyectos conjuntos de investigación colaborativa Universidad-Empresa no se limitan a la generación de patentes o inversión en investigación, sino que también implican el desarrollo de capacidades internas y la creación de redes colaborativas sostenibles. Por ejemplo, de los 9 doctores formados, 4 son ahora profesores permanentes de Universidades Públicas en Catalunya. Tres de ellos realizaron su investigación postdoctoral en los proyectos colaborativos, siendo una vía de formación de profesorado universitario.

Tabla 1. Indicadores para la evaluación del impacto de la colaboración Universidad-Empresa.

Es necesario ampliar el enfoque para incluir métricas que reflejen otros beneficios tangibles obtenidos. Además de la rentabilidad financiera de la inversión, indicadores específicos como la cantidad de residuos tratados y no llevados a vertederos, o la creación de un mercado para subproductos anteriormente desechados, cobran relevancia. Estos indicadores, aunque menos visibles desde la perspectiva académica, resultan fundamentales para las empresas, ya que reflejan mejoras operativas y avances en sostenibilidad, eficiencia y competitividad.

A partir de las entrevistas realizadas tanto a los responsables de las empresas involucradas como a los investigadores del grupo de investigación responsables de los proyectos, se desprende la necesidad de desarrollar indicadores específicos para cada empresa. Si bien estos indicadores creemos que permitirían evaluar mejor el impacto tanto económico como social y medioambiental, será necesario adaptar su definición a las características de cada compañía.

El caso La Farga ha sido propuesto por la Asociación Tecnio (Associació TECNIO / Time to transfer.) para ser objeto de análisis al Programa de Dinamización DINA ITC (Programa de dinamización | DINA-ITC | Formación ITC) Tras varias sesiones de entrevistas se elaboró el documento (Seaton, 2024) y el video (DINA ITC, 2024). Se describe la colaboración conjunta que se inició para desarrollar un proceso de afino pirometalúrgico a partir de chatarra de cobre, en un proceso de colada continua y controlando las impurezas del cobre para conseguir una temperatura de recocido y una conductividad eléctrica adecuadas para poder ser utilizado como conductor eléctrico. La empresa es actualmente líder mundial en esta tecnología. Así mismo se indican otros hitos como son el algoritmo operativo, la desgasificación del metal líquido y la reutilización de las escorias. Se destaca que las claves del éxito de la relación son la coproducción de valor, la confianza, la estructura y la temporalidad. En la Figura 1 están representados los principales indicadores de esta colaboración.

Figura 1. Infografía con los principales indicadores de la colaboración DIOPMA-LFL

En el caso MAGNA, los proyectos de colaboración conjunta han permitido desarrollar nuevas aplicaciones a partir de algunos de sus subproductos, cuyo valor anterior era poco significativo y que ahora forma parte de su oferta comercial. Las nuevas aplicaciones se enmarcan principalmente en el sector primario y en el campo de las tecnologías medioambientales. Así, por ejemplo, actualmente se comercializan alrededor de 1.000t/año de estéril de flotación (LG-MC) destinado al sector de fertilizantes agrícolas, 800 toneladas anuales de polvo de ciclón (LG-MgO) que se destina a recuperación de nitrógeno amoniacal produciendo N-estruvita, y 28.000 t/año de hidrato de magnesio (LG-MH) destinado a la estabilización de suelos contaminados con metales pesados. Fruto de los resultados, la empresa ha ido aumentando sus inversiones en I+D+i: un 15% en el periodo 2018-2020, y un 21% en el 2021, consolidando estos subproductos como una fuente de ingresos y contribuyendo a la vez a una economía circular. En la Figura 2 están representados los principales indicadores de esta colaboración.

Figura 2. Infografía con los principales indicadores de la colaboración DIOPMA-MAGNA

En el caso de SIRUSA, en el marco de los proyectos de investigación conjunta (Carot i Giner et al., 2016), se dio un paso adicional en la valorización de los residuos procedentes de la incineración de los residuos sólidos municipales, mediante la creación de una empresa mixta público-privada: Valorización de Escorias para la Construcción, S.A. (VECSA). Esta compañía fue constituida específicamente para valorizar el principal residuo procedente de la recuperación energética de los residuos urbanos. Las escorias, generadas en el proceso de combustión, previamente estabilizadas, se comercializaron con la denominación de Escograva, convirtiéndose en un material de construcción versátil empleado principalmente como árido secundario en la formación de sub-bases de carreteras de baja rodadura, en la construcción de terraplenes y otros proyectos de relleno. De esta manera, VECSA no solo ofrece una solución innovadora para la reutilización de las escorias de incineración, sino que también impulsa la reducción del impacto ambiental al disminuir la cantidad de desechos enviados a vertederos y la necesidad de extraer nuevos recursos secundarios para construcción. Desde su creación en el año 2000, VECSA ha revalorizado aproximadamente unas 600.000 t de Escograva, como recurso secundario en el campo de la construcción y la obra civil, ofreciendo una alternativa rentable y sostenible a los materiales tradicionales, a la vez que favorece una economía circular en el sector. En la Figura 3 están representados los principales indicadores de esta colaboración.

Figura 3. Infografía con los principales indicadores de la colaboración DIOPMA-SIRUSA

1. Conclusiones

El análisis de los tres ejemplos de investigación colaborativa entre el grupo DIOPMA y las empresas LFL, MAGNA y SIRUSA valida que los logros alcanzados se fundamentan en la coproducción de valor, la confianza, la estructura y la temporalidad. Estos elementos han sido cruciales para el éxito de las colaboraciones, permitiendo no solo avances tecnológicos significativos, sino también la creación de un ecosistema de innovación robusto y sostenible.

Los indicadores evaluados en cada caso han destacado los principales resultados obtenidos, como el número de patentes, publicaciones científicas, y proyectos de investigación. Sin embargo, se ha identificado la necesidad de definir indicadores específicos para cada empresa que proporcionen información relevante sobre otros impactos, como los sociales y medioambientales. Estos indicadores adicionales permitirían una evaluación más completa y precisa de los beneficios de la colaboración, reflejando mejor la diversidad y complejidad de los resultados obtenidos.

Como paso siguiente, se propone trabajar conjuntamente con las empresas en la definición y desarrollo de estos indicadores específicos. Esta colaboración permitirá adaptar las métricas a las características y necesidades particulares de cada empresa, asegurando que se capturen todos los aspectos relevantes del impacto de la investigación colaborativa.

1. Referencias Bibliográficas

ACUP. (2020). Indicadores de investigación e innovación de las universidades públicas catalanas. https://indicadorsuniversitats.cat/es/investigacion-e-innovacion-2020/

Barbolla, A. M. B., & Corredera, J. R. C. (2009). Critical factors for success in university–industry research projects. Technology Analysis & Strategic Management, 21(5), 599–616. doi: 10.1080/09537320902969133

Bekkers, R., & Bodas Freitas, I. M. (2008). Analysing knowledge transfer channels between universities and industry: To what degree do sectors also matter? Research Policy, 37(10), 1837–1853. doi: 10.1016/J.RESPOL.2008.07.007

Carot i Giner, T. et al. (2016). Sirusa, 25 anys. https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=739529&info=resumen&idioma=CAT

DINA ITC. (2024). Caso La Farga. https://www.youtube.com/watch?v=MfTldxp8jyU

CYD. (2023). Informe CYD 2023. https://www.fundacioncyd.org/publicaciones-cyd/informe-cyd-2023/

Demarinis Loiotile, A. et al. (2022). Best Practices in Knowledge Transfer: Insights from Top Universities. Sustainability (Switzerland), 14(22). doi: 10.3390/SU142215427

Etzkowitz, H. et al (2000). The future of the university and the university of the future: evolution of ivory tower to entrepreneurial paradigm. Research Policy, 29(2), 313–330. doi: 10.1016/S0048-7333(99)00069-4

Gonokami, M. (2019). How universities can become a platform for social change | World Economic Forum. https://www.weforum.org/agenda/2019/06/universities-platform-social-change-tokyo/

Programa de dinamización | DINA-ITC | Formación ITC. (n.d.). https://programa-dinaitc.csic.es/

Searls, D. B. (2009). Ten Simple Rules for Choosing between Industry and Academia. PLOS Computational Biology, 5(6), e1000388. doi: 10.1371/JOURNAL.PCBI.1000388

Seaton, C. (2024). Caso La Farga. https://programa-dinaitc.csic.es/  

1. Introducción

Uno de los mayores desafíos actuales es desarrollar una energía limpia a costes razonables para un desarrollo sostenible que frene el cambio climático (International Energy Agency, 2022; IRENA, 2019). En Europa y España, es crucial que estas energías utilicen recursos propios para evitar la dependencia externa.

La energía solar de concentración (CSP) recolecta el calor del sol para generar electricidad renovable, permitiendo su almacenamiento térmico y generación después del atardecer o durante períodos adversos. La tecnología CSP es una gran oportunidad para una rápida descarbonización del sector eléctrico con costes competitivos y fácil integración en la red (Lilliestam et al., 2021).

Este estudio tiene como objetivo la evaluación del impacto del proyecto ConSOLI+DA, diseñado para impulsar la tecnología CSP analizando lo que representó el proyecto para los diferentes agentes involucrados en el desarrollo de la tecnología de Alta Concentración de Energía Solar Térmica en España a los 10 años de su finalización.

El trabajo se estructura con una revisión de la literatura de plantas de concentración solar y cooperación universidad-empresa. La sección 3 justifica la metodología utilizada, incluyendo la descripción del estudio de caso y discusión de los resultados. Finalmente se presenta una síntesis de conclusiones y trabajo futuro.

1. Revisión de la literatura

Es conocido que la 3ª misión de las universidades es transferir resultados de investigación a la sociedad. Cuando se habla de transferencia de conocimiento, se puede materializar de diferentes maneras, una de ellas es la colaboración entre universidad-empresa Empresa (Etzkowitz et al., 2000; Perkmann et al., 2013).

Los incentivos financieros estimulan la cooperación (Defazio et al., 2009). Entre 2006-2010, el Gobierno Español fomentó el desarrollo de tecnologías clave con la convocatoria CENIT (CENIT | CDTI, n.d.)., promoviendo la cooperación público-privada en investigación industrial a gran escala con el objetivo de creación de nuevos productos, procesos o servicios, o para la integración de tecnologías de interés estratégico.

Gracias a estas ayudas, durante 2010-2014, España lideró mundialmente en colectores de cilindro parabólico con almacenamiento en sales fundidas con más de la mitad de su capacidad instalada de 850 MW operando con TES (Wagner & Rubin, 2014).   Actualmente, sigue siendo líder junto a EE.UU., aunque nuevos mercados están emergiendo como China, Sudáfrica, Marruecos, Chile, India y Oriente Medio .(Khan et al., 2024)

1. Metodología y resultados

Para el desarrollo de esta investigación se seleccionó el proyecto ConSOLI+DA, un gran proyecto español de tecnología CSP que contribuye al desarrollo de energía renovable y refleja la cooperación nacional entre empresas y centros de investigación. El objetivo principal del ConSOLI+DA era crear una infraestructura de I+D para consolidar el liderazgo de España en tecnologías de energía solar térmica de concentración, acelerando su llegada al mercado y mejorando la competitividad de las empresas españolas a nivel internacional.

El proyecto fue posible gracias a una subvención CENIT del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial en España), involucrando a más de 23 empresas y 20 centros de investigación y desarrollo. Con una inversión total de 24,3 millones de euros entre 2008 y 2012, se llevaron a cabo 13 actividades principales en tres áreas: desarrollo de tecnologías CSP, integración de CSP en otros sectores, y exploración de nuevas aplicaciones tecnologías (Tereshchenko et al., 2024).

Para este estudio se utilizaron análisis cuantitativos y cualitativos mediante la metodología denominada triangulación, buscando una mayor fiabilidad en el análisis de datos y en la validación de los resultados de la investigación (Modell, 2005). Se realizaron entrevistas semiestructuradas con preguntas abiertas, basadas en la bibliografía sobre cooperación universidad-empresa y transferencia de conocimiento (Alvesson & Kärreman, 2011) permitiendo una exploración profunda de percepciones y desafíos percibidos por los participantes en relación con la cooperación universidad-empresa. Las preguntas se estructuraron de manera que capturen no solo el nivel de colaboración y las barreras potenciales en la transferencia de conocimiento, sino también el impacto específico en términos de innovación y generación de tecnología. Además, se consultaron bases de datos de patentes como Espacenet (Espacenet – Patent Search, n.d.), para identificar tecnologías desarrolladas y medir la producción tecnológica tangible derivada de la cooperación, así como bases de datos académicas como Scopus  (Scopus - Document Search | Signed In, n.d.) y Google schoolar (Google Académico, n.d.) para identificar artículos científicos que citan los proyectos financiados.

Este enfoque metodológico combinando entrevistas y análisis bibliométrico ofrece una visión integral del impacto a largo plazo de la cooperación universidad-empresa. Para la evaluación del impacto de la cooperación entre universidades y empresas en el contexto de proyectos de transferencia de conocimiento se definieron y utilizaron una serie de Indicadores Clave (KPI) basados en bibliografía (Bekkers & Bodas Freitas, 2008), y datos obtenidos en entrevistas y bases de datos para evaluar el impacto en áreas como Investigación y Desarrollo, Crecimiento Económico, Desarrollo de Producto e Invención y Propiedad Intelectual, midiendo el impacto en términos de generación de conocimiento y beneficios socioeconómicos. Los KPI seleccionados y evaluados para este estudio son los que se recogen em la Tabla 1.

Tabla 1: Resumen de indicadores para la evaluación del impacto.

El proyecto ConSOLI+Da recibió 24,3 millones de euros a través de la ayuda CENIT, financiando el desarrollo de tecnología necesaria. Esta financiación se tradujo en una notable producción académica: 24 artículos en revistas científicas indexadas y 10 tesis doctorales. La publicación de artículos indexados valida la calidad y relevancia de los avances alcanzados en el proyecto, mientras que las tesis doctorales representan una inversión en capital humano altamente cualificado.

Uno de los efectos tangibles del proyecto fue el crecimiento económico. Durante su ejecución y la construcción de la planta CSP, se crearon aproximadamente 2.000 empleos, mostrando su impacto en el mercado laboral energético. Además, tras la quiebra de Abengoa, surgieron 19 nuevas empresas de energías renovables fundadas por exprofesionales de Abengoa. Estas nuevas empresas incluyen nombres como H2B2 Electrolysis Technologies SL, The Lean Hydrogen Company Sociedad Limitada, RPOW Consulting SL, entre otras, y representan un impacto duradero en el sector energético, promoviendo la sostenibilidad y el avance en tecnologías de energías limpias.

En términos de desarrollo de producto, ConSOLI+Da contribuyó a la construcción de una planta solar en Solana, Arizona en 2010, demostrando la viabilidad de la tecnología en un contexto industrial. El proyecto también impulsó el desarrollo de tres productos innovadores en colaboración con instituciones académicas y de investigación:

• Espectofotómetro portátil Mini Incus: Desarrollado con la Universidad de Zaragoza, evalúa las propiedades ópticas de los tubos receptores en campo solar.
• Analizador de gases Plasmasol: Desarrollado con el Instituto de Ciencia de Materiales de Sevilla, evalúa el gas anular de los tubos en plantas comerciales sin comprometer su integridad.
• Equipo Thermohook: Desarrollado con la Universidad de Zaragoza, evalúa la temperatura superficial de los tubos de vidrio y absorbedor simultáneamente.

Estos desarrollos mejoran el control y monitoreo de la tecnología solar, demostrando la capacidad de innovación del proyecto.

Entre 2007-2017, Abengoa registró 197 patentes relacionadas con la tecnología del proyecto ConSOLI+Da, 130 durante la fase activa (10 de ellas en colaboración) y 67 tras su finalización. En la justificación final del proyecto, las investigaciones en almacenamiento de energía térmica llevaron a la solicitud de 3 patentes específicas (Cantero Gutierrez et al., 2008; Llorente et al., 2012; Villuendas Yuste et al., 2008). Este KPI resalta la capacidad del proyecto para generar y proteger propiedad intelectual, contribuyendo a la sostenibilidad y competitividad del sector.

La figura 1 muestra un resumen gráfico de los KPI obtenidos durante el estudio.

Figura 1: Gráfico resumen de los KPI obtenidos del caso de estudio.

1. Conclusiones y trabajo futuro

Los indicadores del proyecto ConSOLI+Da reflejan un impacto significativo en la cooperación universidad-empresa. Los fondos del programa CENIT proporcionaron una base sólida para la investigación y desarrollo, mientras que la producción académica y la creación de empleo muestran el alcance de la colaboración en los ámbitos académico y socioeconómico. Los desarrollos de producto evidencian la aplicación práctica de la tecnología, y el registro de patentes subraya el compromiso con la protección y explotación de la propiedad intelectual.

Estos KPI demuestran que el ConSOLI+Da no solo logró avances tecnológicos significativos, sino que también consolidó un ecosistema de innovación en energías renovables, con beneficios para la economía y el medio ambiente.

Como parte de la investigación futura, se prevén entrevistas en profundidad con otras universidades y centros de investigación que contribuyeron al proyecto, incluyendo la Universidad de Zaragoza y el Instituto de Ciencia de Materiales de Sevilla. Estos centros colaboraron en el desarrollo de productos clave, como el Espectrofotómetro Mini Incus y el Analizador de gases Plasmasol, y jugaron un rol fundamental en la validación de tecnologías aplicadas en plantas CSP.

Asimismo, se ampliará el estudio mediante entrevistas con empresas como Idesa, Rioglass y GreenPower, que colaboraron en el desarrollo de infraestructura y componentes tecnológicos. Estas entrevistas permitirán obtener una visión integral de los desafíos y beneficios de la transferencia de conocimiento en la colaboración universidad-empresa. La recopilación de datos cualitativos adicionales fortalecerá los hallazgos del estudio, ofreciendo una evaluación más precisa del impacto y aportando información valiosa para optimizar futuras colaboraciones.

1. Referencias Bibliográficas

Alvesson, M., & Kärreman, D. (2011). Qualitative Research and Theory Development: Mystery as Method. Qualitative Research and Theory Development: Mystery as Method. https://doi.org/10.4135/9781446287859

Bekkers, R., & Bodas Freitas, I. M. (2008). Analysing knowledge transfer channels between universities and industry: To what degree do sectors also matter? Research Policy, 37(10), 1837–1853. https://doi.org/10.1016/J.RESPOL.2008.07.007

Cantero Gutierrez, F., et al. (2008). Sealed mechanical connection between glass and metal for receiver tubes used in solar plants. ES200800930A

CENIT | CDTI. (n.d.). Retrieved October 22, 2024, from https://www.cdti.es/cenit

Llorente., et al. (2012). Solar receivers panel.

Defazio, D., Lockett, A., & Wright, M. (2009). Funding incentives, collaborative dynamics and scientific productivity: Evidence from the EU framework program. Research Policy, 38(2). https://doi.org/10.1016/j.respol.2008.11.008

Espacenet – patent search. (n.d.). Retrieved October 21, 2024, from https://worldwide.espacenet.com/

Etzkowitz, H., et al.. (2000). The future of the university and the university of the future: evolution of ivory tower to entrepreneurial paradigm. Research Policy, 29(2), 313–330. https://doi.org/10.1016/S0048-7333(99)00069-4

Google Académico. (n.d.). Retrieved October 21, 2024, from https://scholar.google.es/

International Energy Agency. (2022). International Energy Agency (IEA) World Energy Outlook 2022. International Information Administration.

IRENA. (2019). Global energy transformation: A roadmap to 2050. International Renewable Energy Agency, 1–51.

Khan, M. I., et al. (2024). The economics of concentrating solar power (CSP): Assessing cost competitiveness and deployment potential. Renewable and Sustainable Energy Reviews, 200, 114551. https://doi.org/10.1016/J.RSER.2024.114551

Lilliestam, J., et al. (2021). The near- to mid-term outlook for concentrating solar power: mostly cloudy, chance of sun. Energy Sources, Part B: Economics, Planning, and Policy, 16(1), 23–41. https://doi.org/10.1080/15567249.2020.1773580

Modell, S. (2005). Triangulation between case study and survey methods in management accounting research: An assessment of validity implications. Management Accounting Research, 16(2), 231–254. https://doi.org/10.1016/J.MAR.2005.03.001

Perkmann, M., et al. (2013). Academic engagement and commercialisation: A review of the literature on university–industry relations. Research Policy, 42(2), 423–442. https://doi.org/10.1016/J.RESPOL.2012.09.007

Scopus - Document search | Signed in. (n.d.). Retrieved October 21, 2024, from https://www.scopus.com/search/form.uri?display=basic#basic

Tereshchenko, E., et al. (2024). Emerging best strategies and capabilities for university–industry cooperation: opportunities for MSMEs and universities to improve collaboration. A literature review 2000–2023. Journal of Innovation and Entrepreneurship, 13(1), 28. https://doi.org/10.1186/s13731-024-00386-4

Villuendas Yuste, F., et al.(2008). Selective solar absorbent coating and manufacturing method. ES200802953A·

Wagner, S. J., & Rubin, E. S. (2014). Economic implications of thermal energy storage for concentrated solar thermal power. Renewable Energy, 61. https://doi.org/10.1016/j.renene.2012.08.013

Los foros internacionales que han desarrollado dichas normas con el objetivo común de proporcionar confianza en la actividad y outputs de las organizaciones que las aplican, no pueden ser, no obstante, más dispares: las normas ISO se gestan en los comités de trabajo de la International Organization for Standarization que les presta sus siglas, mientras que las normativas para la firmas de auditoría son publicadas por la IFAC (International Federation of Accountants) y desarrolladas en el seno del IAASB (International Auditing and Assurance Standards Board).

Every summer and more recently due to the long drought, the situation of Catalan forests is not good, with criticism for the results of public policies and for the abandonment or low intensity of forest management because there is a low proportion that are planned or certified for both environmental and economic sustainability, despite its economic and political importance.

A paradigmatic case could be the Aleppo pine forests, one of the most representative of Catalonia, both for being a Mediterranean variety and for its extension, since it spreads easily through the open areas and its pyrophilic characteristic makes the fire also facilitates its "colonization". It is a type of forest that tends to be unmanaged and unexploited, despite its representativeness (almost 30% of the Catalan private forest area), although there are studies to help the sustainable management of these forests [1] and detected its potential benefit [2, 3]. However, the economic conclusions of these studies and the private maximization of public subsidies have led to a preference for non-exploitation, with perverse effects on fire prevention policies and protection and conservation of mature forests.  However, with a broader view, especially from a financial analysis perspective [4, 5], it is possible to show both the economic viability of its business management, not only in contexts of very favorable prices, as well as the improvement of the effectiveness of public policies with stimuli is feasible if it is not based on the concept of immediate economic utility and other elements linked to sustainable finance are considered [6]. However, the results could be more ambitious in the recommendations of public instruments if there were a greater detail of the type of private forest owners in Catalonia as in other European cases [7].

These poor results of Catalonia in the PISA tests are in line with those obtained by students in the 6th grade of primary school and 4th grade of ESO (lower secondary education) in the national basic competence assessments, where we observe:

• Learning difficulties in mathematics increase throughout ESO. On the one hand, nine out of ten students who had a low performance in mathematics in the 6th grade tests continue to have it in the 4th grade ESO tests. On the other hand, more than 60% of the students with average and high performance the 6th grade tests, drop their level in the 4th grade tests.
• Learning levels in Catalan language recover in the transition from primary to secondary, although it remains at a level of sufficiency that has not improved in the last ten years.
• The educational inequalities between socioeconomic disadvantaged and non-disadvantaged schools remain chronic or even increase, becoming a burden for the improvement of results in the system as a whole.

A learning recovery plan is needed in Catalonia that focuses attention on students and the most vulnerable schools and prioritizes those actions that the evidence indicates are most effective for improving their skills. From an international comparative perspective, this contribution offers a diagnosis of the state of learning in Catalonia, of the main factors that hinder its improvement, and finally reviews the actions the educational research shows that can contribute the most to neutralizing them (support programs, funding formula for school resource allocations, or study financial aim schemes).

• Quins són els factors que produeixen una major predisposició a la inversió en criptomonedes?

Amb la finalitat de mantenir una visió més global, s’ha procedit a analitzar els principals indicadors de la conjuntura econòmica d’aquest segle, buscant una possible relació amb les inversions en monedes digitals utilitzant el Bitcoin com a criptomoneda de referència.

També es vol identificar el perill que poden comportar aquestes inversions en l’economia real, així com, el seu impacte en el medi ambient degut a la gran quantitat d’energia elèctrica que requereix la mineria de dades, sorgint dues noves preguntes:

• Són sostenibles, des del punt de vista de l’objectiu d’emissions zero, les inversions en criptomonedes?
• La inversió en criptomonedes és el futur o una moda passatgera que contribuirà a una major distribució desigual de la riquesa? 

Les normatives sectorials d’àmbit europeu prevalen sobre les normatives catalanes, sent les directives europees més restrictives i prioritzades en casos de conflicte, amb l'objectiu de garantir la protecció d’hàbitats i espècies d’interès comunitari. En canvi, la normativa urbanística catalana, si bé comparteix l’objectiu de protecció, té el potencial d’una major flexibilitat per adaptar-se a diferents situacions.

Aquest estudi analitza l'estratègia de protecció derivada d'ambdues normatives (europea i catalana), tant en termes d’efectivitat en la preservació d’hàbitats i espècies com pel que fa a l’impacte en l’activitat econòmica associada als sòls no urbanitzables.

Els resultats evidencien que la visió idealitzada —present fins i tot en sectors de la comunitat científica— del retorn de la natura al seu estat original a través de la preservació de l’acció humana, genera una estructura normativa relativament simple, que inhibeix iniciatives econòmiques en sòl no urbanitzable sense traduir-se necessàriament en una recuperació ambiental significativa dels hàbitats i ecosistemes protegits.

Per superar aquesta disfunció, es proposa l’adopció del concepte de resiliència com a principi rector en la gestió dels ecosistemes.

Es presenten els resultats d’una anàlisi de l’evolució històrica recent del sistema de zones humides del delta del Llobregat, que proporciona informació sobre els hàbitats més urgents de restaurar, la superfície mínima necessària per garantir la resiliència del sistema i les àrees on és viable crear noves zones humides. Finalment, s’avalua la probabilitat d’assolir l’objectiu —i l’obligació establerta en la legislació comunitària— de recuperar el sistema de zones humides del delta del Llobregat en funció de tres escenaris possibles: mantenir la situació actual, creixement de la tercera pista pels seus dos extrems i creixement exclusivament vers l’est.

El éxito en este proceso dependerá de la capacidad de las empresas, tanto grandes como pequeñas, para adaptarse a un entorno regulatorio cada vez más exigente y a un mercado que demanda sostenibilidad como un pilar fundamental de la competitividad. En última instancia, solo una acción coordinada y ambiciosa por parte de todos los actores permitirá que el sector empresarial desempeñe un papel protagonista en la construcción de un futuro más sostenible y resiliente.

L’anàlisi del poder normatiu conclou que, tot i l’elevada descentralització dels ingressos tributaris, la Generalitat disposa d’un marge reduït per tal d’establir una política fiscal pròpia. No disposa de cap competència normativa sobre aproximadament la meitat dels seus ingressos tributaris, incloent els de l’IVA, i disposa d’una capacitat intermèdia sobre la major part de la resta, entre els quals destaca l’IRPF. La capacitat normativa sobre la base imposable és pràcticament inexistent i els tributs propis, sobre els quals la Generalitat compta amb plena capacitat, tenen un paper modest.

Més enllà de les competències normatives, hi ha altres elements que limiten l’exercici del poder tributari per part de la Generalitat. La potestat tributària original és de l’Estat i les seves decisions sobre els impostos compartits i els impostos estatals tenen externalitats tributàries verticals. L’Estat ha centralitzat alguns impostos, restant capacitat fiscal a la Generalitat, i ha ocupat fets imposables nous en detriment de l’espai per a la creació de tributs propis autonòmics. D’altra banda, les rebaixes o supressions d’impostos que han fet diverses comunitats autònomes obeeixen a fenòmens de competència fiscal que condicionen a la pràctica l’exercici del poder tributari de la Generalitat. També cal considerar que el sistema de cobrament d’ingressos impositius mitjançant el sistema de bestretes i liquidacions no incentiva la coresponsabilitat fiscal ja que la variació dels rendiments de l’IRPF per exercici de la capacitat normativa no es trasllada automàticament als ingressos sinó que hi ha un decalatge temporal de dos anys.

La limitació de l’autonomia tributària de la Generalitat en un sistema institucional amb descentralització competencial té un conjunt d’implicacions. Suposa una restricció en el poder de determinar el nivell propi de prestació de serveis públics i en la capacitat d’adaptar la fiscalitat a les preferències i realitats de la població. El marge reduït de política fiscal pròpia té implicacions en termes de responsabilitat fiscal, tenint en compte que la despesa autonòmica ve determinada per una atribució de competències que té força rigideses.

Eix 5: Determinants del context macroeconòmic, Les finances de la Generalitat i el sistema de finançament autonòmic.

Autoria: Heras Mateu, Paula; Obiols Bragulat, Laia; Reyes Hontangas, Margarita (Subdirecció general de Finançament i Sostenibilitat Financera, Departament d’Economia i Finances, Generalitat de Catalunya).

Abstract

El sistema de finançament dels governs intermedis és una figura cabdal a les finances dels governs intermedis o subcentrals, ja que proporciona als diferents estats, els recursos econòmics suficients per exercir les competències que els han estat traspassades, a la vegada que es respecta l’autonomia financera que els ha estat atorgada.

Aquests recursos provenen principalment de dues vies: els ingressos tributaris obtinguts a partir dels tributs cedits i de l’ús de la capacitat normativa sobre els impostos que el govern central els ha traspassat, i un procés d’anivellament de recursos. Aquest anivellament pot ser vertical, si els recursos provenen del govern central, per tal que els estats puguin oferir un nivell de serveis similar, horitzontal, que redistribueixen recursos entre estats, o bé s’apliquen tots dos tipus d’anivellament, com és el cas del model de finançament autonòmic de les comunitats autònomes de règim comú. Un altre factor a tenir en compte és el grau d’anivellament, que pot ser parcial o total. Per últim, és interessant observar si els sistemes d’anivellament respecten el principi d’ordinalitat, és a dir, si després d’aplicar l’anivellament es manté el mateix ordre que en termes d’ingressos tributaris per habitant. 

En aquest document s’expliquen els principals trets característics, similituds i diferències d’alguns governs subcentrals en països federats. Concretament s’analitzen els sistemes de finançament d’Alemanya, Canadà, Suïssa, Estats Units i Austràlia.

Paraules clau: federalisme fiscal, autonomia tributària, anivellament, desequilibri vertical,

Índex

1.   Introducció. 3

2.   El model espanyol 4

2.1. Capacitat tributària. 5

2.2. Sistema d’anivellament. 5

3.   El model alemany. 6

3.1. Capacitat tributària. 8

3.2. Sistema d’anivellament. 9

4.   El model canadenc. 12

4.1. Capacitat tributària. 13

4.2. Sistema d’anivellament. 15

5.   El model de Suïssa. 17

5.1. Capacitat tributària. 18

5.2. Sistema d’anivellament. 19

6.   El model d’Estats Units. 23

6.1. Capacitat tributària. 25

6.2. Sistema d’anivellament. 27

7.   El model australià. 29

7.1. Capacitat tributària. 29

7.2. Sistema d’anivellament. 30

8.   Resum i comparativa. 34

9.   Bibliografia. 34

1.Introducció

El sistema de finançament dels governs intermedis és una figura cabdal a les finances dels governs intermedis o subcentrals, ja que proporciona als diferents estats, els recursos econòmics suficients per exercir les competències que els han estat traspassades, a la vegada que es respecta l’autonomia financera que els ha estat atorgada. La teoria del federalisme fiscal es refereix al repartiment de competències en matèria d’ingressos i de despeses que porta implícit un repartiment de les responsabilitats. Aquesta distribució es basa en criteris d’eficiència econòmica que aconsellen la descentralització d’algunes competències per tal de cobrir millor les necessitats de la població. A banda de guanyar eficiència, la distribució de les competències en despeses i en ingressos, i dels sistemes d’anivellament posteriors, si és el cas, busquen també una millora en l’equitat d’accés als serveis públics.

El federalisme fiscal, i per tant, també els sistemes de finançament inspirats en aquesta teoria, es basen en els següents principis:

• Principi d’autonomia financera: implica que els governs subcentrals poden prendre decisions sobre el seu pressupost de despesa i d’ingressos, que inclou el l’exercici del poder tributari que tingui assignat.
• Principi d’equitat vertical o de suficiència financera: els diferents nivells de govern han de disposa dels recursos suficients per portar a termes les seves competències. En cas contrari, es parlaria d’una situació de desequilibri vertical, en què els ingressos tributaris potencials no són suficients per cobrir les necessitats de despesa. Aquest problema es pot pal·liar bé modificant el repartiment del ingressos tributaris o a partir de transferències del govern central cap als governs subcentrals.
• Principi d’equitat horitzontal: implicar que els diferents governs d’un mateix nivell de govern disposin d’un volum de recursos que els permeti cobrir les seves necessitats de despesa fent un mateix esforç fiscal. En aquest cas, caldrà estudiar com es defineixen les unitats de necessitat als diferents països, i concretament, quines variables tenen en compte. L’anivellament horitzontal entre governs d’un mateix nivell de govern seria la via mitjançat la qual es redueixen diferències i millora l’equitat.
• Principi de coordinació: és necessari l’establiment de mecanismes de coordinació entre nivells de govern, especialment per gestionar tant els ingressos com les competències compartides. 

A partir d’aquests principis, s’estructuren els diferents sistemes de finançament dels governs subcentrals. Pel que fa als ingressos, aquests recursos provenen principalment de dues vies: dels ingressos tributaris obtinguts a partir dels tributs cedits i de l’ús de la capacitat normativa sobre els impostos que el govern central els ha traspassat, i d’un procés d’anivellament de recursos. Aquest anivellament pot ser vertical, si els recursos provenen del govern central, per tal que els estats puguin oferir un nivell de serveis similar, horitzontal, que redistribueixen recursos entre estats, o bé es poden aplicar tots dos tipus d’anivellament, com és el cas del model de finançament autonòmic de les comunitats autònomes de règim comú. Un altre factor a tenir en compte és el grau d’anivellament, que pot ser parcial o total. Com a resultat de l’anivellament d’un o altre tipus, és interessant observar si els sistemes d’anivellament respecten el principi d’ordinalitat, entès com una modulació a la solidaritat interregional en un sistema de finançament descentralitzat, de manera que es garanteix que les després d’aplicar l’anivellament es manté el mateix ordre que en termes d’ingressos tributaris per habitant. 

En aquest document s’expliquen els principals trets característics, similituds i diferències d’alguns governs subcentrals en països federats. Concretament s’analitzen els sistemes de finançament d’Alemanya, Canadà, Suïssa, Estats Units i Austràlia. Abans d’analitzar els models d’aquests països, s’exposa breument l’estructura i funcionament del model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, a fi i efecte de poder-lo comparar amb la resta de sistemes.

2.El model espanyol

El model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú es va aprovar l’any 2009 i segueix vigent i sense modificacions, per bé que segons determina la seva pròpia llei, s’hauria d’haver revisar quinquennalment.

Cal tenir en compte que a Espanya hi conviuen dos sistemes de finançament, el de les comunitats autònomes de règim comú, i el de les comunitats autònomes de règim foral, que es basa la recaptació de la major part dels tributs per parts de les pròpies comunitats forals[1] i posteriorment, es paga un “cupo” o quota al govern central pels serveis prestats per aquest a les comunitats forals.

A continuació es fa una breu descripció de la seva estructura i funcionament.

El model actual consta d’una cistella d’impostos cedits, d’un fons d’anivellament vertical i horitzontal i d’uns fons complementaris. Les comunitats autònomes tenen traspassades, entre d’altres, les competències en sanitat, educació i serveis socials, és a dir, que donen servei als principals pilars de l’estat del benestar.

2.1.Capacitat tributària

La cistella de tributs cedits de manera parcial o total a les comunitats autònomes està integrada per un conjunt de tributs que poden ser recaptats per les pròpies comunitats autònomes o bé per l’Estat, i posteriorment es passa l’import corresponent a les diferents comunitats autònomes. Al quadre adjunt s’indica el percentatge de cessió de cada figura impositiva i quina és l’administració recaptadora.

2.2. Sistema d’anivellament

El principal fons d’anivellament és el fons de garantia de serveis públics fonamentals (FGSPF). Aquest fons s’enfoca en les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. La unitat de necessitat,, denominada, població ajustada, té en compte diverses variables i ponderacions: població, població de 0 a 16 anys, població major de 65 anys, població protegida equivalent, superfície, insularitat i dispersió. El fons garanteix que totes les comunitats autònomes disposin d’un mateix import per habitant ajustat per prestar els serveis públics fonamentals.

El fons es nodreix amb el 75% de la cistella tributària de les comunitats autònomes i amb una dotació per part del govern central. Per tant, es tracta d’un anivellament parcial, ja que el 25% de la cistella tributària no entra dins l’anivellament.

Pel que fa al 75% aportat per les comunitats autònomes, cal tenir en compte que no tots els impostos cedits formen part de la cistella, i el que s’anivellen ho fan en termes normatius, és a dir, sense tenir en compte l’impacte de l’ús de la capacitat normativa per part de les comunitats autònomes. Aquests són els impostos que s’anivellen que la conformen l’IRPF, l’IVA, els impostos especials i els tributs cedits tradicionals (ITP-AJD, ISD, taxa del joc, taxes afectes a serveis transferits i  impost sobre determinats mitjans de transport).

Amb posterioritat a aquest fons, es distribueixen els recursos del fons de suficiència global i dels fons de convergència, que complementen el sistema de finançament. Si bé després del FGSPF s’han escurçat distàncies entre els recursos disponibles de les comunitats autònomes i es respecta el principi d’ordinalitat, entès com aquell en què l’anivellament no altera l’ordre inicial de les comunitats en termes d’ingressos tributaris per habitant, una vegada distribuïts aquests fons complementaris, els resultats obtinguts no s’expliquen sota cap patró, sinó que es produeix un sobreanivellament. En cap cas compleixen el principi d’ordinalitat.

3.El model alemany

Alemanya, anomenada oficialment República Federal d’Alemanya, està situada a l’Europa occidental i central, té una superfície de 357.590 Km2 i  una població de 84.358.845 habitants. Forma part de la Unió Europea i, amb una renda bruta per habitant de 48.750 €, és l’economia amb més pes dins la Unió Europea. El país s’organitza en tres nivells de govern: la Federació (Bund), 16 estats federals (Länder) i els municipis (Gemeinden).

Malgrat que en les darrers dècades s’han reduït les distàncies entre els länder de l’antiga Alemanya de l’Est, respecte a l’Alemanya occidental, i que el model de finançament vigent fins l’any 2019 incloïa transferències específiques per intentar equilibrar les dues alemanyes, encara a dia d’avui s’observen diferències significatives en termes de recursos tributaris per habitant que el model ha de pal·liar.

El sistema de finançament dels länder es basa en l’assignació de tributs compartits entre el govern federal, els länder i els municipis,  així com  en una sèrie d’impostos propis comuns a tots els länder. Tot i que a Alemanya existeix un federalisme cooperatiu, on les decisions es prenen conjuntament entre el govern federal i els länder, aquests tenen poca capacitat per prendre decisions individuals en política tributària, ja que no poden modificar els impostos que es graven en el seu territori. Només fer efectiva la seva capacitat de decisió sobre els impostos a través del Bundesrat, equivalent al Senat, de manera que la normativa és comú a tota la federació.

La Constitució Federal estableix l’assignació de competències en matèria tributària i també en matèria de despesa, de manera que atorguen autonomia pressupostària a la federació. Concretament, l’article 105 de la Constitució legisla les competències per nivell de govern, és a dir, quin nivell de govern  té la responsabilitat de determinar la recaptació dels impostos, i si pot introduir-ne de nous, modificar-los o suprimir els ja existents.

Pel que fa a les competències en matèria de despesa, tots els länder tenen cedides les competències en educació, cultura, administració local i policia, així com en temes de protecció del medi ambient (aigua i naturalesa). Respecte la despesa en sanitat, aquesta és competència del govern federal, però el seu finançament ve a càrrec de les contribucions dels treballadors a mutualitats privades, que són les encarregades de prestar els serveis sanitaris. Els länder s’ocupen de la planificació, construcció i equipament dels hospitals públics.

Font: Eurostat

3.1.Capacitat tributària

Segons dades de l’OCDE de l’any 2022, a Alemanya, la recaptació tributària està repartida entre el govern federal i els estats federals. El pes relatiu de la recaptació de la Federació és d’un 45,7% de la recaptació total, un 39,9% correspon als länder, i un 14,4$ per als municipis.

Distribució dels impostos per nivell de govern:

Font: OCDE

A continuació, el quadre següent mostra detalladament els impostos que recapten els  tres nivells de govern, indicant també qui determina la base i la tarifa impositives,  qui és l’encarregat de la recaptació i l’administració de cada impost, i quin és el percentatge de participació en els seus ingressos.

Respecte la capacitat normativa dels impostos, tal com es mostra en el quadre anterior, la federació té capacitat tributària normativa tant per a la determinació de la base impositiva com de la tarifa de pràcticament tots els impostos, tant dels de recaptació pròpia, com dels que recapten els länder , així com en els impostos compartits amb els länder (IRPF, I. Societats, IVA). La tarifa aplicada és la mateixa a tots els länder.

Pel que fa a la gestió dels impostos, cada nivell de govern gestiona els seus propis impostos, però els länder són els qui gestionen els impostos compartits amb la federació.

3.2.Sistema d’anivellament

Després de l’assignació inicial dels recursos tributaris (els propis i els compartits amb la federació), el model de finançament alemany  estableix un sistema d’anivellament parcial dels recursos dels länder. Abans de la darrera reforma de l’any 2020, hi havia quatre mecanismes que contribuïen a aquest anivellament, però arrel d’aquesta reforma es va eliminar la “compensació financera” entre länder, que era un fons de suma zero on els länder més rics transferien diners als länder més pobres, amb l’objectiu de reduir disparitats, però respectant la seva ordinalitat. Per tant, l’actual sistema d’anivellament consta de les tres fases següents: 

1. Distribució dels impostos compartits. Aquest repartiment es realitza en dues etapes: primer es fa un repartiment vertical entre la federació, els länder i els municipis segons els percentatges estipulats en la Llei bàsica (GG), i després s’efectua el repartiment horitzontal entre els länder, segons la recaptació local del respectiu impost. Respecte a l’impost sobre el comerç, aquest és un impost local, però els länder participen en la recaptació dels ingressos que obtenen els municipis del seu territori en un 14%.

1. Redistribució de l’IVA. La part de l’IVA que pertoca als länder segons el percentatge de participació oficial[2] (50,5% l’any 2022), és distribueix segons la població ponderada[3] de cada länder, però l’import resultant que obtenen està subjecte a una redistribució posterior, calculada segons les diferències fiscals de cada länder. 

Per fer aquesta redistribució, es calcula el 63% de la diferència entre el coeficient de la capacitat financera inicial del länder (incloent el 75% dels ingressos impositius locals) i el seu coeficient de compensació financera. Als länder amb un coeficient de capacitat financera inicial superior al coeficient de compensació financera, se’ls efectuarà una deducció de la seva quota de l’IVA en favor dels länder que tenen el coeficient de capacitat financera inicial inferior al coeficient de compensació financera, que rebran un suplement. Aquest  mecanisme de redistribució de l’IVA substitueix, en part, la redistribució horitzontal de l’antic sistema. De fet, els antics efectes explícits de redistribució horitzontal no es suprimeixen ni es redueixen substancialment, sinó que es converteixen en efectes implícits, on els länder amb més recursos continuen compensant els länder amb menys recursos.

1. Transferències federals complementàries. Són de caràcter compensatori i tenen per objectiu igualar les disparitats en la capacitat fiscal dels länder. La reforma de 2020 ha implicat un augment del volum d’aquestes transferències verticals per tal de pal·liar les bretxes fiscals restants dels länder. S’inclouen aquestes transferències verticals de caràcter incondicional:

• Les destinades als länder amb una capacitat financera,  inferior al 99’75% de la capacitat financera mitjana, una vegada s’ha repartit l’IVA. Se’ls transfereix un 80%[4] d’aquest dèficit resultant.
• Les destinades als länder que necessiten compensar les càrregues especials causades per l’atur estructural i la consegüent càrrega desproporcionada derivada de l’assistència a l’atur i als treballadors.
• Les destinades als länder amb menys recursos que rebin un percentatge de fons provinents de programes d’educació i promoció de recerca inferior al 95% de la mitjana concedida a tots els länder. Aquests länder reben el 35% d’aquest dèficit resultant.

A continuació, el gràfic següent mostra els recursos per càpita que tenen els länder en el sistema de finançament actual. 

Font: Bundesministerium der Finanzen (dades liquidació de sistema d'anivellament 2022)

S’observa com la distribució inicial dels recursos tributaris entre länder presenta molta dispersió.  Hamburg, amb 6.117 € per habitant, és el länder amb més recursos, mentre que al capdavall de la llista se situa Turíngia, amb 2.141 € per habitant. Aquestes diferències es redueixen amb l’aplicació del mecanisme d’anivellament, on la distribució dels ingressos de l’IVA actua com l’antic fons horitzontal de suma zero. Els länder als quals se’ls aplica una deducció de l’IVA (és a dir, que aporten aquests recursos), són Hambrug, Baviera, Hesse i Baden-Wurtemberg, que superen els 4.000 € per habitant, els quals no tenen dret a rebre posteriorment transferències federals complementàries. Aquests länder continuen amb un índex de recursos superiors a la resta de länder, però veuen reduïda la seva capacitat financera amb aquest sistema d’anivellament.

Per altra banda, els länder amb menys recursos com Turíngia, Saxònia Anhalt, Meckenburg-Pomerània o Saxònia, entre d’altres, reben un suplement de l’IVA i addicionalment, també són beneficiaris de les transferències federals. Com a resultat, els seus recursos per càpita pràcticament es dupliquen, i s’equiparen als de la resta de länder.

Respecte el principi d’ordinalitat, el sistema d’anivellament que s’aplica entre els länder, fa que no es compleixi. Tal com es mostra en el gràfic següent, on els länder estan ordenats de major a menor capacitat financera inicial (sense comptar la redistribució de l’IVA), s’observa com l’ordre un cop es compten els recursos finals (incloent les transferències federals) es desvirtua: Hamburg deixa de ser el länder amb més recursos, i Turíngia deixa de ser el que menys recursos té.

4.El model canadenc

Canadà es caracteritza per tenir una àmplia superfície (9.985.000 Km²) i una població de 40 milions d’habitants aproximadament, que implica que té una baixa densitat de població, de només 4 habitants/km². La seva renda neta per habitant és de 51.152$ per habitant l’any 2022.

Es tracta d’un país federal estructurat en tres nivells de govern: la Federació o govern central, els governs intermedis, que engloben 10 províncies  i 3 territoris, i els governs locals. La diferència entre les províncies i els territoris rau més en la seva creació, ja que la creació de les províncies està reconeguda a la Constitució mentre que la creació dels territoris l’ha realitzat el govern federal mitjançant estatuts aprovats pel parlament.

Les 10 províncies són: Ontàrio, Quebec, Nova Escòcia, Nova Brunswick, Manitoba, Colúmbia Britànica, Illa del Príncep Eduard, Saskatchewan, Alberta i Terranova i Labrador. Els 3 territoris corresponen a les zones septentrionals del país: Territori del Nord-oest, Yukon i Nunavut.

El govern central té establert un sistema de finançament de les províncies que consta de tres tipus de transferències anivelladores: les del propi model de finançament, les transferències finalistes per finançar la sanitat (CHT) i les transferències finalistes per als serveis socials i educació (CST). El model de finançament actual està vigent des de l’any 2007, amb una petita modificació introduïda l’any 2009.

Els territoris tenen un sistema de finançament a banda, el Territorial Formula Financing, que també consisteix en transferències incondicionades per part del govern central per assegurar que es pugui oferir un nivell de serveis similar amb un esforç fiscal similar. Cal tenir en compte que el cost de proveir serveis en aquests territoris és molt més elevat que a la resta de províncies.

4.1.Capacitat tributària

La principal característica del sistema tributari canadenc és que un mateix fet imposable pot estar gravat per més d’un nivell de govern.

Canadà és un país amb una forta descentralització dels ingressos. Majoritàriament els impostos tant federals com provincials són recaptats pel govern federal a través de l’Agència de Recaptació Canadenca (CRA). Cada província signa un acord (Tax Collection Agreement) en què s’estableixen les condicions pel serveis prestats, en funció de si l’estructura i la tarifa provincial és similar a la de l’Estat o bé s’allunya de l’impost federal. És paga un import més alt a la CRA com més diferències hi hagi respecte a l’estructura federal.

La principal excepció a aquest sistema de recaptació és Quebec, que recapta pel seu compte i en el cas de l’impost sobre la renda, pot definir també la seva base imposable.

Al quadre següent es detallen els diferents impostos, qui té capacitat normativa sobre la base imposable i els tipus i qui el recapta.

En l’impost sobre societats també coexisteixen l’impost federal i l’impost provincial. A l’impost federal se li apliquen les reduccions a les quals es tingui dret. Una vegada calculat l’impost federal, es calcula l’impost provincial, que acostuma a tenir dos tipus: un tipus baix per a negocis petits (segons els límits federals) i un tipus alt per a la resta. Totes les províncies tenen un acord de recaptació amb el govern federal i és la CRA qui recapta aquest impost, excepte en el cas de Quebec i Alberta.

Pel que fa a l’impost sobre les vendes, existeix un impost federal (GST) i en alguns casos les províncies també n’apliquen un de provincial (PST). Com a resultat, existeix un tipus harmonitzat que és la suma de tots dos. Hi ha algunes excepcions, com és el cas de Quebec, que no té impost harmonitzat sinó que ha creat el seu propi impost sobre les vendes (QST). A Manitoba i Saskatchean tampoc s’aplica un impost harmonitzat sinó que les províncies recapten un impost minorista sobre les vendes.

4.2.Sistema d’anivellament

Les províncies s’anivellen amb transferències verticals incondicionades del Govern central cap a les províncies. Aquest model d’anivellament es complementa amb un programa d’estabilització fiscal que capacita al govern central a proveir ajuda financera a qualsevol província amb una caiguda continuada dels ingressos tributaris com a conseqüència d’una recessió econòmica. Està previst que el sistema d’anivellament es revisi periòdicament. La propera revisió tindrà lloc l’any 2029.

L’objectiu de les transferències anivelladores és aconseguir que totes les províncies disposin dels recursos necessaris per poder proporcionar un serveis públics similars amb un esforç fiscal similar. Es porta a terme un sistema d’anivellament vertical en què s’igualen els recursos per càpita de les províncies per sota de la capacitat fiscal estàndard. Es tracta, per tant, d’un sistema basat en els ingressos no en les necessitats de despesa.

Per calcular l’import que s’ha de transferir a cada província es mesura la capacitat fiscal que tindrien les províncies si apliquessin el mateix tipus mitjà a aquests 5 impostos, que conformen una part important del total d’ingressos tributaris: impost sobre la renda personal, impost de societats, impost sobre el consum, impost sobre la propietat i impost sobre els recursos naturals.

La capacitat fiscal es calcula en base a una mitjana ponderada mòbil de tres anys, amb un retard de dos anys. L’any més proper a l’any de càlcul dels pagaments es pondera amb un 50% i els dos anteriors amb un 25% cadascun. D’aquesta manera s’aconsegueix millorar la estabilitat i predicció de les transferències d’anivellament.

Una vegada s’ha calculat la capacitat fiscal de les províncies, es procedeix a calcular les transferències verticals de la Federació a les províncies, tenint en compte les següents condicions:

• Per a establir l’import de la transferència d’anivellament que permeti acostar el nivell d’ingressos per càpita fins a la mitjana, es té en compte el que es denomina com la condició “best of”. Aquesta condició consisteix en calcular la transferència d’anivellament sense tenir en compte els ingressos procedents dels recursos naturals i tenint en compte el 50% dels recursos naturals. S’assignarà a cada província el millor dels dos imports.
• S’estableix un topall màxim a les transferències d’anivellament: cap província receptora pot acabar amb uns ingressos per càpita superiors als de la província no receptora amb uns ingressos per càpita més baixos. Però si la població de les províncies receptores representa més de la meitat de la població de Canadà, llavors el topall s’estableix en la capacitat fiscal mitjana del conjunt de receptores. A la pràctica, aquesta limitació només acaba essent d’aplicació els anys que Ontario no entra dins el conjunt de províncies receptores.
• L’increment de l’import total de les transferències d’anivellament rebudes no pot ser superior al creixement anual del PIB nominal a nivell nacional.
• Si les transferències anivelladores d’un any no arriben al topall màxim establert, l’Estat pot decidir uns pagament addicionals (adjustments payments) a les províncies, tot i no estar-hi obligats. Aquests pagament “voluntaris” per part del govern central també s’han portat a terme per evitar que l’import de les transferències pugui disminuir d’un any a l’altre.

Com a resultat de l’anivellament, les províncies per sota de la mitjana s’acosten a la mitjana, però sense sobrepassar-la. Per tant, podem dir que es compleix el principi d’ordinalitat.

A banda de l’anivellament per reduir diferències entre províncies, aquestes també reben uns transferències incondicionades per finançar la sanitat i els servies socials, però el seu càlcul és independent al de l’anivellament.

5.El model de Suïssa

Suïssa, situada a la part central d‘Europa, té una població de 8.680.890 habitants, repartits en una superfície de 41.285 km2. La renda per càpita l’any 2020 es situa en 73.029€, essent el tercer país europeu amb major renda per càpita.

Suïssa és un Estat Federal amb tres nivells de govern: la Federació o govern central, 26 cantons i 2.172 municipis. El principi fonamental del federalisme consisteix en que els cantons i els ajuntaments només deleguen al nivell superior les tasques que no poden assumir ells mateixos. A tall d’exemple, el procediment penal és assumit pels mateixos cantons, això porta a que hi hagi 26 sistemes de procediments penals diferents.

 Tots els cantons tenen aprovada la seva pròpia constitució on es regula el model d’organització i funcionament intern (finançament i competències) entre l’administració cantonal i local. Els cantons tenen un ampli poder i autonomia. La recaptació fiscal és la principal font d’ingressos dels cantons. Entre cantons existeix competència fiscal, un element central en el sistema suís, amb excepció de disposicions concretes com el respecte a la capacitat econòmica o la prohibició de la doble imposició.

5.1. Capacitat tributària

Suïssa és una de les federacions on els governs subcentrals tenen una major autonomia fiscal. Aquesta àmplia autonomia fiscal ve acompanyada per poder que tenen els cantons dins del sistema polític i institucional suís.

Com hem dit, és la recaptació fiscal la principal font d’ingressos tant dels cantons com dels governs locals. Les transferències federals només suposen un 25-30% dels pressupostos cantonals, tot i que aquesta proporció varia depenent del cantó.

Segons la Constitució, la Federació té la competència per recaptar i gestionar de la majoria dels impostos indirectes, com per exemple l’impost sobre el valor afegit, però té una capacitat fiscal limitada en els impostos directes. L’impost sobre el valor afegit, concretament, està reservat completament a la Federació.

La llei d’harmonització de 1990 (que no es va aplicar íntegrament fins 2001) va harmonitzar l’estructura d’alguns impostos federals i cantonals. La llei estableix límits a la definició de base imposable i a les deduccions de diversos impostos (Impost sobre les renda personal, l’impost sobre societats, l’Impost sobre Patrimoni i Transaccions Patrimonials), però per a la resta d’impostos tenen autonomia total.

Sota aquesta autonomia fiscal no tots els cantons tenen els mateixos tributs, i en el cas que tinguin les mateixes figures impositives, cada cantó pot regular les escales, els tipus o les exempcions de cada impost. Per tant, a la pràctica hi ha diferències significatives en la política tributària dels cantons. Els principals impostos dels cantons són:

• Impost sobre la renda de les persones físiques
• Impostos sobre el patrimoni net
• Impost de societats
• Impostos sobre els guanys de capital immobiliari
• Impostos sobre béns immobles
• Impostos sobre Transmissions patrimonials
• Impostos sobre successions i donacions
• Impostos sobre vehicles de motor
• Altres impostos menors

La llei obliga els cantons a recaptar els impostos federals sobre les rendes personals i l’impost sobre societats és a dir que tots els cantons estan obligats a tenir com a mínim aquests dos impostos. En tractar-se dels dos impostos més importants, les lleis federals estableixen les principals deduccions que federació i cantons poden establir en aquests impostos. Els tipus impositius son fixats pels cantons lliurement sense cap restricció. Quant a l’impost sobre Societats, la base imposable està totalment harmonitzada.

La Constitució reconeix a la Federació la gestió exclusiva de la majoria dels impostos indirectes (Impost sobre el valor afegit, drets de duanes, impostos especials sobre hidrocarburs, tabac o begudes alcohòliques).

Per tant, els cantons s’encarreguen de regular, gestionar i recaptar els impostos directes següents:

• Impost sobre la renda
• Impost sobre patrimoni
• Impost sobre societats
• Impost sobre successions i donacions

Per a cadascuna d’aquestes figures tributàries, cada cantó té capacitat per regular els elements dels tributs: escales, tipus o exempcions.

5.2.Sistema d’anivellament

L’anivellament fiscal engloba les transferències de recursos cap als governs subcentrals i també entre governs subcentrals, amb l’objectiu de reduir les desigualtats entre regions en termes de capacitat fiscal i necessitats de despesa. El sistema d’anivellament actual, vigent des de l’any 2008, respon a un principi de solidaritat i garanteix una competència entre cantons, afavorint la innovació. La Constitució estableix que “la Confederació promourà la compensació financera entre els cantons a través d’un sistema de subvencions que tindrà en consideració la seva capacitat financera i la situació particular de les regions de muntanya”.

Els cantons es classifiquen segons el seu potencial de recursos, definit com el valor dels recursos fiscalment gravables, calculat a partir de les bases imposables de l’impost sobre la renda, l’impost sobre el patrimoni i l’impost sobre societats. Amb la suma ponderada d’aquests tres elements es calcula un índex que reflecteix el potencial de recursos per càpita de cada cantó.

Per tant, el sistema d’anivellament de Suïssa es compon de tres mecanismes:

1. Fons d’anivellament; combina dos subfons:
   1. Fons horitzontal: els cantons amb capacitat fiscal per habitant per sobre de la mitjana aporten recursos als que la capacitat fiscal per habitant està per sota de la mitjana. Les aportacions son proporcionals al seu índex de recursos per habitant. I els cantons que reben ho fan de forma progressiva. Això implica que els cantons per sota de la mitjana arribin, com a mínim, al 85% de la mitjana suïssa.
   2. Fons vertical: Només destinats als cantons que tenen una capacitat fiscal inferior a la mitjana.
2. Mecanisme complementari: compensacions que procedeixen del Govern central destinades a aquells cantons que tenen unes necessitats específiques per les seves característiques geogràfiques o socioeconòmiques. Aquestes transferències per sobrecostos van a càrrec de la Federació.
3. Fons de cohesió[5] i altres instruments temporals.

Es tracta d’un sistema d’anivellament parcial. Anteriorment es va establir que tots els cantons havien d’arribar a assolir un mínim de 85 punts en l’índex del potencial de recursos després de l’anivellament. Però després dels ajustos que s’apliquen en el sistema al 2020, s’introdueix una formula més precisa per evitar “l’excés” de finançament per sobre del mínim establert després de l’anivellament i d’aquesta manera incentivar els cantons a obtenir més recursos per ells mateixos. Actualment, els cantons amb un potencial de recursos menor a 70 rebran fons d’anivellament fins assolir els 86,5 punts en l’índex. Aquest sistema d’anivellament, doncs, té caràcter progressiu i manté l’ordinalitat.

Per tal de saber si els cantons son receptors o aportadors als fons d’anivellament és necessari conèixer la seva capacitat fiscal. Però, com ja hem vist, els cantons tenen plena sobirania fiscal, i cadascun d’ells té la seva pròpia llei fiscal. Així es quantifica la seva capacitat fiscal tenint en compte els ingressos fiscals estandaritzats (IFE). Els IFE d’un cantó corresponen a la recaptació fiscal que obtindria si explotés el seu potencial de recursos aplicant un tipus impositiu proporcional i únic per a tots els cantons. Per tant, es treballa amb la capacitat fiscal estàndard de cada cantó en comptes de la real.

6.El model d’Estats Units

Els Estats Units és constituït com una república federal situada al centre d’Amèrica del Nord, i integrada per 50 estats i el Districte de Columbia. Té una superfície de  9.826.675 km2, i una població de 339.996.567 habitants.  La seva renda per càpita l’any 2022 ha estat de 72.440 €.

Als Estats Units existeix un federalisme fiscal entre el govern federal, els governs estatals (estats) i els governs locals (comtats i municipis).  Els estats posseeixen un poder tributari originari, és a dir, que no ha estat delegat per part de l’estat federal, sinó que emana de la Constitució federal, que explicita les competències de la federació. Les que no figurin assignades o no estiguin prohibides als estats, podran ser exercides pels diferents estats. Aquest poder tributari els dona als autonomia total, inclosa la d’establir impostos, tot i que també té limitacions. L’elevat grau de sobirania tributària de què gaudeixen tant la federació com els estats ha conduït a un sistema amb una forta superposició d’impostos.   

Cada nivell de govern té la seva pròpia administració tributària amb acords d’intercanvi d’informació entre les diferents administracions. Tant la Constitució com l’estructura de govern dels Estats Units permeten tenir als estats un elevat nivell de competències i d’autonomia fiscal. Tot i així, el govern federal ha restringit algunes àrees d’imposició i de despesa estatal, que ha fet variar aquesta autonomia al llarg del temps.

Cada estat organitza i gestiona els seus propis governs locals, que difereixen entre ells tant en la seva estructura com en la delegació d’obligacions a nivell de comtat i de municipi. Això fa que a l’hora de comparar el grau d’autonomia financera entre estats, s’hagi de considerar també la seva despesa local, ja que és possible que alguns estats hagin delegat en els seus governs locals part de les obligacions financeres que tenen imposades pel govern federal. Aquestes obligacions poden venir  acompanyades de finançament federal, com els mandats.  Els governs estatals tenen la competència en educació, assistència social i sanitària, i autopistes. A banda, també financen els seus respectius governs locals via transferències.

Respecte a la competència en sanitat, el govern federal fixa uns estàndards mínims per a tota la Federació i els finança mitjançant els impostos federals. Realitza  transferències federals cap als estats (el programa Medicare), o bé comparteix el seu finançament amb els estats mitjançant el finançament federal condicionat (el programa Medicaid). Aquests programes sanitaris estan destinats, entre altres finalitats, a donar cobertura mèdica als habitants amb baixos ingressos i discapacitats, i la quantia que rep cada estat varia en relació inversa als ingressos estatals per habitant. La cobertura d’aquesta programes se situa entre el 50% i el 77% de la seva despesa. 

El quadre següent mostra, la distribució de la despesa dels EUA per nivells de govern segons les dades de l’any 2022. S’observa com l’educació, la cultura i oci, i la seguretat i ordre públic, concentren els majors percentatges de la despesa dels estats. En el cas del govern federal, els blocs de despesa als quals dedica més recursos són la despesa en protecció social i la despesa en defensa.

                Font: OCDE

6.1.Capacitat tributària

Als Estats Units, tal com s’ha mencionat anteriorment, els estats posseeixen un poder tributari originari, és a dir, que emana de la Constitució, i que els dona autonomia per establir impostos, igual que fa la Federació, tot i que amb certes limitacions per atenuar la superposició d’impostos.

Tot i així, la recaptació tributària està molt centralitzada, atès que el govern federal recapta un 58,4% de la recaptació total, els estats un 24,4%, i els governs locals un 17,2%. La recaptació de la federació representa més de la meitat de la recaptació ja que engloba les figures tributàries amb més volum, com són l’impost sobre la renda, l’impost sobre societats i l’impost sobre la nòmina.

Font: OCDE

A continuació, el quadre següent mostra detalladament els impostos que recapten els tres nivells de govern, indicant qui els recapta i administra.

En l’impost sobre la renda, que és recaptat tant pel govern federal com per  43 estats, els tipus impositius varien segons l’estat, però no així les bases imposables, que són similars a les de l’impost federal, podent afegir deduccions o exempcions a aquesta. Per tant, els canvis produïts en la base imposable federal influeixen en els ingressos dels estats.   Cal destacar que els contribuents poden deduir en la seva declaració federal fins a 10.000$ de la part de l’IRPF estatal que declaren.

En l’impost de societats, que és recaptat tant pel govern federal com per 44 estats, és el govern federal qui s’encarrega de la seva regulació, i la majoria d’estats només graven les societats que s’ubiquen en la seva jurisdicció.

L’impost general sobre vendes i consum, que és recaptat per 45 estats i alguns  governs locals de forma addicional, es graven les vendes de la majoria de béns tangibles i determinats serveis. A més, aquests estats també recapten l’impost sobre l’ús, que s’aplica als articles comprats fora de la seva jurisdicció, amb el mateix tipus impositiu que en l’impost sobre vendes. Molts dels estats que graven tant l’IRPF com l’impost sobre vendes, ofereixen als seus contribuents  la possibilitat de declarar responsablement aquest impost sobre l’ús en la seva declaració de l’IRPF,  subjectes a interessos i sancions si no ho declaren. 

Els impostos especials sobre l’alcohol, el tabac , els hidrocarburs i els bitllets d’avió, entre d’altres, són establerts tant pel govern federal com per la totalitat dels estats i els governs locals. I el fet de que aquell bé específic estigui gravat per diferents nivells de govern, farà augmentar el seu cost per al consumidor.

Respecte la capacitat normativa i de gestió dels impostos, a nivell federal, la majoria d’impostos federals són gestionats per l’IRS (Servei d’Impostos Interns), que forma part del Departament del Tresor.  A nivell estatal, cada estat té la seva pròpia administració tributària, denominats Department of Revenue o Departament of Taxation, que estan subjectes a les normes de la legislació i reglamentació d’aquell estat.

Les declaracions dels impostos estatals es presenten per separat davant les administracions tributàries estatals, no davant les administracions tributàries federals. I cada estat té les seves pròpies normes de procediment, que varien molt d’un estat a l’altre. 

A continuació, el gràfic següent mostra els ingressos per habitant dels 50 estats (sense incloure el Districte de Columbia, atès que els seus ingressos es tracten com a locals).  

Font: Elaboració pròpia a partir de “U.S. Census Bureau, 2021 Annual Surveys of State and Local Government Finances”

 *No s'inclou el Districte de Columbia atès que els seus ingressos es tracten com a locals en comptes d’estatals.

S’observa com l’import per càpita de les transferències federals rebudes per cada estat és independent dels seus ingressos tributaris per càpita. Hi ha estats com Alaska, on l’import per càpita de les transferències federals supera els seus ingressos tributaris, i inclús rep més transferències que altres estats amb uns ingressos impositius inferiors. 

6.2.Sistema d’anivellament

Als Estats Units no hi ha cap mecanisme explícit d’anivellament que tingui per objectiu corregir les diferències en el volum de recursos tributaris dels diferents governs estatals. Malgrat això, el govern federal contribueix a reduir les disparitats fiscals existents entre els estats, exercint un cert poder sobre ells mitjançant les transferències federals que els hi concedeix. Aquestes poden ser subvencions i/o mandats. 

• Les subvencions en bloc són subvencions federals emeses als estats o governs locals per donar suport a programes amplis (com la salut pública), i concedeixen major discrecionalitat als estats a l’hora d’identificar els problemes i de dissenyar els programes adequats per abordar-los. 
• Les subvencions categòriques són subvencions federals restringides a finalitats específiques (com per exemple la nutrició en el marc del “Programa especial de nutrició suplementària per a dones i nens”). 
• Els mandats són requisits específics que els estats o governs locals han de complir per poder rebre un finançament concret per part del govern federal. 

Com hem observat en el gràfic anterior on es presentaven els ingressos estatals per habitant dels 50 estats, les transferències federals rebudes són independents dels ingressos tributaris que tinguin. A continuació, s’analitzen els diferents tipus de transferències federals. S’observa com el gruix de les transferències es destina a cobrir els estàndards mínims de la despesa en salut (un 60,6% del total transferit als estats), que és bàsicament el programa Medicare. També es destina part de les transferències federals a l’Income security (un 15,2%), destinat a programes diversos com ajudes sanitàries, serveis socials, atur, temes d’agricultura, ajuda als refugiats, etc.

          Font: Budget of the United States Government, fiscal year 2020.

Als Estats units no existeix cap mecanisme d’anivellament que permeti corregir les diferents capacitats financeres dels estats, per tant, no es pot parlar del compliment del principi d’ordinalitat. Les transferències federals rebudes pels estats, són independents de les seves capacitats financeres, per tant, no actuen per donar-los cap mena d’ordre.

7.El model australià

Austràlia constitueix una illa de 7.692.024 km2 de superfície, amb una població de 25.978.935 habitants al 2022. Té per tant una densitat de població molt baixa, La renda per càpita és de 59.934 USD.

Austràlia està configurada com una federació en què hi ha un govern central, 8 governs intermedis[6] i 566 àrees de govern local. La Constitució de la federació no reconeix els governs locals sinó que són els diferents estats els que estableixen les subdivisions que configuren el tercer nivell de govern.

Les competències que són responsabilitat dels estats inclouen la sanitat, l’educació, els serveis socials, el transport, l’habitatge i la justícia, entre d’altres. Per tant, depenen dels estats els tres pilars bàsics de l’estat del benestar.

Els recursos per a finançar les competències dels estats provenen de la cistella d’impostos assignats al govern intermedi que es detalla més avall, de les transferències incondicionades, que tenen un objectiu anivellador i d’equilibri pressupostari, i de les transferències condicionades, que tenen un objectiu específic i es dediquen a polítiques de competència nacional. D’entre les transferències condicionades, tenen especial rellevància les dedicades a la sanitat.

7.1. Capacitat tributària  

La recaptació i gestió tributària està fortament centralitzada en el govern federal. Segons dades de l’OCDE, la recaptació dels governs subcentrals representa només el 18,7% de la recaptació total, i la dels governs locals el 3,4%. Per tant, el 77,9% de la recaptació correspon a la Federació.

• Impostos recaptats per la Federació:
  • Impost sobre la renda de les persones físiques
  • Impost sobre societats
  • Altres impostos sobre els salaris
  • Impost general sobre les vendes de béns i serveis (GST)
  • Impost sobre els combustibles
  • Impost duanes
  • Altres impostos sobre el consum
• Impostos dels estats:
  • Impost general sobre salaris
  • Impost sobre la propietat immobiliària
  • Impost sobre transmissions patrimonials
  • Impost sobre transaccions financeres i de capital
  • Impost sobre actes jurídics documentats
  • Impost sobre el joc
  • Impost sobre assegurances
  • Impost sobre vehicles de motor
  • Concessions i aprofitaments
  • Altres impostos sobre el consum
  • Royalties sobre la mineria
• Impostos dels governs locals:
  • Impost sobre la propietat immobiliària

Els tres nivells de govern no comparteixen cap impost. En el cas dels impostos sobre la propietat immobiliària que figuren tant a la cistella dels governs intermedis com dels governs locals, es tracta d’impostos diferents sobre el mateix àmbit, no d’un sol impost que es comparteixi.

Pel que fa a la capacitat normativa sobre els impostos recaptats pels estats, aquests tenen plena capacitat tributària tant sobre els tipus i sobre beneficis fiscals, tot i que es tracta de figures impositives amb poc pes sobre la recaptació total.

7.2.Sistema d’anivellament

A Austràlia existeix un desequilibri vertical significatiu on les despeses dels estats són superiors als seus ingressos. També hi ha una diferència important en la capacitat tributària dels diferents estats. El govern central millora ambdues situacions amb la distribució de la recaptació de l’impost sobre les vendes de béns i serveis (GST). Per una banda, cobreix la insuficiència financera dels estats i per l’altra, el sistema de distribució està dissenyat per anivellar la capacitat dels diferents estats per tal que puguin oferir un mateix nivell estàndard de serveis.

El sistema d’anivellament actual es va acordar l’any 2018, i es va començar a aplicar el 2019. La principal diferència entre l’actual model i l’anterior rau en què fins l’any 2018 l’anivellament que es produïa era un anivellament complet ja que s’igualava la capacitat de tots els estats amb la de l’estat amb més ingressos per càpita. En canvi, actualment l’anivellament és parcial, i assegura que els estats amb un nivell d’ingressos per c&

Finalment, superades les dificultats tècniques, han aparegut les humanes, per la falta de clients actius, prou implicats en la gestió i el dia a dia d’aquestes comunitats.

En aquest document es proposen accions per superar aquest impàs.

La metodologia utilitzada per l’anàlisi va estar tant qualitativa (entrevistes en profunditat) con quantitativa (qüestionaris enviats per correu). Els resultats obtinguts permeten concloure que tot i que les empreses mostren interès en el procés de digitalització encara hi ha molt camí per recórrer. En aquest camí és molt important el desenvolupament de polítiques públiques que fomentin la digitalització de les empreses de l’economia social.

L’estudi (el projecte) és una contribució a la promoció del procés de digitalització en les organitzacions socials que es dediquen a la cura de les persones i les avantatges de la seva implementació. Des de el punt de vista de la l’organització, la digitalització incrementa l'eficiència dels processos i dels serveis. Des de el punt de vista dels usuaris, la digitalització té una funció de prevenció, incrementa l'accés dels serveis a les persones i per tant incrementa la qualitat de vida dels usuaris. En resum, la digitalització contribueix a fer més igualitària i inclusiva a la societat; per tant han de ser objecte del desenvolupament de polítiques públiques.

The application of the landfilland incineration tax in Catalonia as well as the implementation in some Catalan municipalities of individualized efficient selective collection models that allow the establishment of measures based on behavior, such as pay-as-you-throw, has shown that it is possible to achieve effective and lasting behavioral changes with the application of economic instruments.

Per tant, com a entitat promotora de la salut, l’hospital Clínic Barcelona té un ferm compromís per avançar en la gestió de la sostenibilitat ambiental i impulsa diferents iniciatives emmarcades en el Pla Estratègic de l’hospital per esdevenir un Clínic Verd. A més, es considera que aquestes accions no només tindran un benefici a nivell mediambiental, sinó que també tindran un efecte positiu en l’eficiència i en l´ús dels recursos que gestiona l'hospital.  

En aquest sentit, es treballa de manera transversal en tres àmbits d'actuació, on ja s’evidencien els primers resultats: 

• Gestió de materials i residus: en aquest eix es promouen iniciatives per seguir fent un ús més eficient dels recursos materials i una gestió sostenible dels residus.  

En aquest àmbit s’han aconseguit millores en la segregació de residus de l’hospital, especialment pel que fa a la fracció destinada a reciclatge i s’han impulsat diferents iniciatives per promoure l’economia circular. Pel que fa a la gestió de materials, s’està treballant en un nou workflow que millorarà el control de les baixes dels equips, i la identificació d’aquells que es poden reutilitzar en altres serveis de l’hospital allargant la seva vida útil, el que suposarà un estalvi a nivell econòmic en la compra de nous equipaments, i també la possibilitat de tramitar la donació a tercers, que afavoreix l'economia circular. 

• Energia i emissions: en aquesta línia es treballa per fer un ús més eficient de l’energia i reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que se'n deriven de la nostra activitat.  

Les accions realitzades dintre d’aquest àmbit inclouen per exemple accions de gaming dirigides als professionals de l’hospital per promoure l’ús eficient de l’energia. En l’àmbit operatiu, s’han instal·lat comptadors elèctrics en diferents zones de l’hospital, el que millorarà el control i facilitarà la implementació de millores amb l’objectiu de reduir consums i la despesa relacionada amb el subministrament d’energia. 

• Cultura ambiental: en aquest àmbit es treballa per promoure la cultura de la sostenibilitat ambiental dintre de l’organització i amb els grups d’interès amb els que es relaciona l’hospital. En l’eix no només s’impulsen accions de formació, sensibilització i comunicació; sinó que es promou un canvi en la normativa interna.

  A nivell institucional, s’ha aconseguit l’aprovació de la política ambiental, que emmarca les actuacions de l’hospital en aquest àmbit. A més, pel que fa a la cadena de valor, es destaca la integració de clàusules ambientals, amb més d’un 80% de l’import del contractes ambientalitzat. 

En conclusió, la implementació d’accions sostenibles mediambientalment no només produeix un impacte positiu a nivell ambiental sinó que contribueix una gestió més eficient dels recursos econòmics de l’hospital.  

Títol: Professionalització de les entitats no lucratives

Autora: Cristina Cinelli Pina

Històricament, les organitzacions sense ànim de lucre han estat més avesades al seu projecte en detriment d’altres àrees de gestió. Per aquest motiu podríem afirmar que, en termes generals, les entitats de caire no lucratiu no acostumen a disposar de professionals especialitzats de l’àmbit econòmic i financer. Aquesta situació pot arribar a generar una manca de control significatiu sobre aquest àmbit, imprescindible per a la supervivència de qualsevol institució. Aquest desconeixement sobre la gestió econòmica, comptable i fiscal comporta un efecte directe sobre la resta de l’organització i provoca que les dades obtingudes no estiguin prou analitzades i controlades. D’una banda, aquesta circumstància fa que la seva utilitat sigui molt limitada però, de l’altra, i encara més rellevant, els òrgans directius no podran avançar-se a resoldre a temps possibles problemàtiques. Sumat a aquesta clàssica falta de desenvolupament dels entorns de gestió econòmica i financera, les entitats han hagut d’afrontar un augment molt significatiu del nombre de requeriments i normatives legals. Crisis com la viscuda amb la pandèmia iniciada al març de l’any 2020 demostren que les organitzacions millor preparades poden afrontar canvis, preveure despeses, ajornar activitats, entre d’altres. Principalment, com es vol incidir, sens dubte, l’autoconeixement ajuda a l’avançament de possibles incidències i cercar solucions amb més rapidesa.

Certament, dins del propi sector sense ànim de lucre cal diferenciar a quin subsector es faci referència perquè, per exemple, els de caire social o els vinculats a la ciència i la salut si han estat més acostumats a treballar en una millora en els aspectes de revisió i transparència. A diferència d’altres, com és el cas del cultural, que sol estructurar-se en oficines tècniques petites o directament des del voluntariat, amb ingressos inferiors a 150.000 euros, àmbit d’actuació de caire local i a més, en pocs casos, disposen de l’obligació de ser auditats. També, les organitzacions han derivat en una tradicional tendència a la priorització i difusió de les activitats per sobre de l’anàlisi financera i econòmica. Cal emfatitzar que no es tractaria d’una mala praxi sinó d’una malentesa manca d’importància cap a l’estudi dels resultats econòmics i financers per sobre de la difusió del projecte. Aquest conjunt de fets justifiquen que hi ha una clara necessitat de treballar exhaustivament en la professionalització del sector no lucratiu tant a nivell intern com extern, específicament en els àmbits de tipus econòmics i financers, és a dir, en entorns com el comptable, el fiscal, el laboral, l’administratiu, el legal i el d’auditoria.

Aquest va ser el principal interès pel qual va néixer la tesi doctoral defensada aquest any 2024 sota el títol “Transparència i obligacions econòmiques, comptables i fiscals de les entitats culturals no lucratives a Catalunya”. Amb un mapeig de 2.400 organitzacions, la recerca ha analitzat 383 qüestionaris i portals de transparència (un 15,96%), 129 informes d’auditoria (un 5,38%) i 16 entrevistes semiestructurades més 4 de tancament a especialistes en diverses matèries de l’àmbit cultural vinculats a organitzacions sense ànim de lucre. Malgrat que la investigació estigui centrada en el sector cultural, en la mostra obtinguda dels 383 qüestionaris, 78 entitats corresponen a l’activitat “Altres”, és a dir, un 20,37% del conjunt d’enquestes obtingudes. Entre aquest bloc de la categoria “Altres” hi hauria categories tan diverses com: esport, educatiu, social, lleure, animals, empresarial, ciència i salut, polític o religiós. Per tant, aquesta tesi també ha servit per a fer un recorregut envers les necessitats de la resta d’organitzacions no lucratives. A les conclusions de la tesi doctoral esmentada es presenta la reflexió sobre l’existència d’aquesta necessitat de professionalització de les entitats de caire no lucratiu i seria una de les futures línies d’actuació a desenvolupar de forma més immediata. Per arribar en aquestes conclusions, s’esmenta a continuació alguns dels principals resultats obtinguts en el treball de camp i que ha estat portat a terme en aquesta recerca.

El primer dels blocs treballats és conèixer quin és el nivell d’obtenció de la informació econòmica i com es generen les dades comptables. Sense validar prèviament aquesta informació, qualsevol anàlisi posterior mancarà de valor. Les entitats sense afany de lucre catalanes, en particular les culturals, presenten l’existència de certs càrrecs revisors amb una eventual revisió periòdica que faciliten que les dades comptables puguin ser relativament fiables. La transparència de les dades econòmiques i financeres és un aspecte que cal treballar fermament. Els resultats de la investigació han determinat un ús limitat dels portals de transparència amb un possible risc d’incompliment normatiu, a banda d’una infrautilització de difondre el projecte de l’entitat. Respecte de la generació de les dades comptables, malgrat que aquestes disposin d’un cert grau de periodicitat i de fiabilitat, els òrgans de govern de les institucions haurien de cercar l’optimització de la informació millorant la utilització d’instruments de gestió però, també, l’increment dels períodes de revisió dels principals indicadors i fer un seguiment exhaustiu dels resultats econòmics. D’altra banda, la recerca presenta que la transparència és un dels grans reptes dels òrgans de govern i les gerències de les entitats, principalment, derivat d’una aplicació de la normativa actual certament deficient i, en general, per una manca de coneixement de la seva complexitat. Així mateix, resoldre aquesta situació serviria per augmentar la difusió de les activitats i els projectes que porten a terme i, principalment, amb un increment significatiu de la credibilitat sobre quina és la seva gestió dels recursos econòmics que, cal recordar, la majoria són de caire públic.

Encara que, principalment, s’utilitzin instruments de gestió de caràcter senzill, un seguiment continuat de les dades més rellevants por arribar a suplir aquest ús deficient o, més aviat, infrautilitzat. Un següent pas seria l’aplicació d’eines de gestió de caràcter més avançat, com és el Quadre de Comandament Integral (incorporant variables més enllà de les purament financeres), que podria fer-se de manera gradual aconseguint un salt qualitatiu en la informació econòmica i comptable. Les entitats no lucratives tampoc destaquen per una elevada utilització d’indicadors de gestió, amb el que també perden una informació essencial per a l’anàlisi estratègica dels seus òrgans de govern. Els ratis calculats per les organitzacions no necessàriament han de ser nombrosos, però si vàlids i que, posteriorment, siguin treballats analitzant durant l’any i validant l’evolució entre diversos exercicis, preferiblement, entre els darrers tres i cinc anys. Respecte de l’examen realitzat sobre quins eren els aspectes de més risc i de difícil predicció en la gestió comptable, el resultat va ser certament sorprenent. Cap de les àrees presentades va ser destacada pels enquestats com a complexa. Malgrat que aquesta informació apuntés aparentment a una manca de problemàtica, hi ha una altra realitat que pot ser que s’amagui i és en el que la investigació reflexiona convertint-se en una qüestió molt més profunda. Hi hauria una falta clara d’anàlisi global tant a nivell exhaustiu com una manca de ser estudiada de forma continua en el temps. Aquest fet provoca la necessitat d’un canvi de mentalitat cap a un treball més holístic, més global. La tesi valora que sense una observació en profunditat de la gestió comptable, els riscos per no avançar-se a possibles errors o dificultats sobrevingudes són altíssimes posant en greu risc tant al departament de finances però, en definitiva, al conjunt de l’organització i a la seva supervivència.

En el quart bloc d’estudi de la tesi doctoral es va presentar diversos problemes en l’àmbit de la gestió econòmica per a la valoració de les entitats participants. Entre les casuístiques plantejades, la “manca de formació econòmica del personal”, en general, va ser considerada de “Gens/Poc” un percentatge d’un 51,96%, la menor de totes les opcions exposades. Les entitats abans, i amb diferència, van mostrar la seva preocupació per la falta de finançament o necessitat de millora de la relació amb les administracions públiques. Davant l’escenari dels nous requeriments legals, l’essencial implantació d’uns protocols d’anàlisi econòmica i financera i un baix neguit sobre els coneixements d’administració i finances, provoca la urgència de tractar aquesta qüestió. Sumat a aquest panorama, les entitats no lucratives són receptores de recursos públics, principalment, i privats que, en conseqüència, deriva en una imperiosa necessitat de millorar la credibilitat dels estats financers que necessiten de professionals d’alt nivell. Els programes d’especialització de les universitats treballen en nous graduats preparats, però cal ampliar als òrgans de govern, les oficines tècniques, els gestors i responsables financers actualment en actiu de les organitzacions per afavorir la qualitat de la informació econòmica i financera. Addicionalment, comptar amb altres professionals com auditors, consultors o experts comptables són elements essencialment complementaris i imprescindibles per a disposar d’un entorn financer de qualitat.

Les entitats acostumen a treballar com a aspecte a destacar la formació dels seus treballadors com un element clau per a garantir les noves necessitats de l’entorn i els requeriments de les persones usuàries. Un instrument eficient per la millora de la qualitat i una orientació cap a resultats (Ruiz et al., 2007: 59). De la mateixa manera que ja existeix la formació continua per aquesta ferma creença envers el projecte, també, cal desenvolupar en la preparació dels departaments financers, el que reforçaria exponencialment la institució i els recursos amb els que treballen. Reivindicar la feina del voluntariat, les oficines tècniques i càrrecs directius, que són imprescindibles per a la solvència de l’activitat proposada, però els professionals especialitzats aportaran una visió tècnica que suma a l’actuació reivindicativa de l’entitat (Nicolau, 2015). Salinas i Rubio (2001) apunten a l’increment dels requeriments burocràtics de l’Administració Pública que provoca en organitzacions de reduïdes dimensions, específicament en l’àmbit d’administració i de gestió, que aquestes no puguin fer-ne front amb el risc de la seva dissolució. També, esmenten la creixent complexitat de les entitats com, per exemple, les noves formes d’adjudicació de contractes que requereixen noves formes de gestió i de direcció més professionalitzades.

Com afirma Vernis (2005), les organitzacions podran innovar amb professionals preparats requerint a les organitzacions no lucratives una formació continuada per als seus col·laboradors. Igualment, l’àmbit de finances no està exempt d’aquesta demanda. Sens dubte, és un repte immediat per a les institucions sense afany de lucre. Es tracta de ser eficient, de ser curós, de fer un salt qualitatiu en la informació econòmica i financera, de fer front als nous requeriments i, en definitiva, donar credibilitat a les dades comptables davant de tercers. La supervivència de les entitats passa per reforçar els departaments financers i anar de la mà de la gestió artística (en el cas del sector cultural) o de qualsevol altre tipus de projecte (social, educatiu, esportiu, etc), un binomi indissoluble. La formació continuada dels treballadors no ha d’afectar només als gestors del projecte, sinó també als que vetllen pels recursos econòmics de l’entitat i assegurar la seva viabilitat present i futura. Una bona i acurada gestió de l’estructura organitzativa no desvirtua el rerefons del seu propòsit ni transforma l’entitat en una empresa privada. Al contrari, reforça la institució convertint-la en forta i duradora si és responsable envers la seva administració, és a dir, cal ser altament exigents i minuciosos en l’àmbit econòmic i financer i la cura que en fan els seus professionals per afrontar els requeriments legals presents i futurs presentant dades comptables fiables i fidedignes.

Referències Bibliogràfiques

CINELLI, C. (2024) “Transparència i obligacions econòmiques, comptables i fiscals de les entitats culturals no lucratives a Catalunya” [Tesi doctoral]. Universitat de Barcelona.

NICOLAU, R. (2015) “La profesionalización del trabajo asociativo”. Las Políticas Sociales en Europa, núm. 35-36.

RUIZ, R. et al. (2007) “La formación en el tercer sector: un elemento clave para el desarrollo de sus equipos”. Revista Española del Tercer Sector, núm. 7, pp. 45-83.

SALINAS, F. i RUBIO, M.J. (2001) “Tendencias en la evolución de las organizaciones no lucrativas hacia la empresa social” CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 37, pp. 79-116.

VERNIS, A. (2005) “Tensiones y retos en la gestión de las organizaciones no lucrativas”. Revista Española del Tercer Sector, núm. 1, pp. 37-62.

Despite numerous analyses from various perspectives, particularly technological, a holistic conceptual model interpreting this phenomenon from a competitive strategy standpoint is lacking. This paper aims to bridge this gap by proposing a theoretical analytical framework that enables researchers, managers, and analysts to characterize and anticipate technological disruptions in competitive environments.

The genesis of disruptive processes usually involves a technological component that manifests in two primary forms: cost impact, where the cost-performance ratio of emerging technologies massively alters key competitive processes, leading to business model obsolescence; and revenue impact, where the application of new technologies generates new markets, reshaping industry size and connections with adjacent sectors.

This study introduces the concept of a "competitive paradigm" of an industry, referring to the prevailing competition rules within a certain timeframe from a multidimensional perspective. A disruption signifies a break from these rules, and therefore, from the competitive paradigm itself. The framework outlined in this paper focuses on four competitive dimensions crucial for characterizing potential disruptions: dominant business model characteristics, customer behavior in relation to the prevailing value proposition, the industry's value chain configuration, and the distribution of generated profits among stakeholders.

For instance, the shift towards digital platforms in the music industry and the rise of electric vehicles are clear examples of how new business models can redefine competitive landscapes. These models often emerge from non-traditional industry participants and drastically alter the competitive dynamics, making anticipation of such changes more complex yet vital for sustaining competitive advantage.

The analytical model provided herein sets the groundwork for identifying industry disruptions based on changes induced by new technological competitive models. It offers specific criteria for analysis across the described dimensions, thus facilitating the anticipation of disruptive shifts.

This paper contributes to the literature by detailing a structured approach to understanding and predicting technological disruptions, reinforcing the strategic implications of such shifts and providing a robust tool for both academic research and practical application in business strategy development. 

The companies associated with the AEQT are firmly committed to sustainability and therefore aspire to a circular and carbon neutral future, the driving force behind the activity of the chemical complex in Tarragona, the most important in southern Europe.

The great challenge for the future is to maintain competitiveness in a global economy in full energy transition, specialization will be the added value of our products, local talent and the environment of knowledge and research, the best asset.

Per simplificar la multitud de variables que poden afectar el rendiment esportiu i financer, es fa servir l'Anàlisi de Components Principals (ACP). Aquest mètode permet reduir la complexitat de les dades a només dos factors clau: la mida del club (mesurat per variables com a facturació, despesa en personal i valor de mercat) i l'exercici financer (en base a la Z del model d'avaluació del crèdit d'Amat & altres, 2017, i reflecteix la síntesi d'indicadors com ara la liquiditat, l'endeutament i la rendibilitat). Aquests dos factors es consideren les variables més representatives per entendre l’èxit dels clubs. Un cop identificats aquests dos factors, s'aplica un model de regressió per veure com la mida i l'exercici financer influeixen en l'èxit esportiu, mesurat en punts obtinguts a la competició.

L'anàlisi mostra que la mida del club té una relació significativa amb l'èxit esportiu. És a dir, els clubs amb més facturació, inversió en fitxatges i plantilla més valuosa tendeixen a tenir millors resultats en termes de punts. D'altra banda, l’Èxit Financer, tot i que és important per a la salut econòmica del club, no és un factor determinant en l'èxit esportiu a curt termini. El treball també categoritza els clubs en quatre tipus: els que aconsegueixen èxit tant esportiu com financer, els que destaquen a l'àmbit esportiu però tenen un exercici financer deficient, els que gaudeixen d'èxit financer però no esportiu, i aquells que no aconsegueixen bons resultats ni al terreny de joc ni en la gestió econòmica. Aquest enfocament permet identificar patrons i tendències en la relació entre l’èxit esportiu i financer, oferint una eina útil per a l’anàlisi dels clubs de futbol i les seves estratègies de gestió.

Atesa la diferent naturalesa de les fonts d’energia renovable respecte a la dels combustibles fòssils, la transició energètica comportarà canvis radicals no tan sols en la manera d’obtenir l’energia sinó també en la forma d’usar-la en el que es configura com un veritable canvi de civilització.

Un dels reptes més significatius d’aquest canvi és la necessitat de captar  l’energia de la radiació solar directa (termosolar i fotovoltaica) i de les seves derivades (corrents d’aigua, vents, biomassa) per mitjà d’extenses superfícies de territori, funció que els combustibles fòssils havien obviat.

Així, doncs, els requeriments de territori (per a la captació) tornen a entrar de ple en l’equació de l’energia en competència amb altres usos (boscos, agricultura, zones urbanes, infraestructures, paisatges) i cada país haurà de plantejar la seva solució en funció dels recursos disponibles tot respectant els ecosistemes.

Catalunya, amb una densitat de població elevada, molt desigualment repartida, i una orografia complexa, la implantació territorial del nou sistema energètic renovable s’està manifestant especialment complexa.

L’associació CMES, conscient d’aquesta problemàtica i a fi de proporcionar criteris sobre les implantacions de captació i d’establir ponts de diàleg entre diferents realitats territorials, ha impulsat des de 2021 el projecte Transició Energètica i Territori (projecte TEiT) en col·laboració amb entitats i persones de diferents comarques de Catalunya i, en especial, amb el moviment de Centres d’Estudis Locals.

For decades, the benefits of expanding international trade and foreign direct investment seemed unquestionable. However, the COVID19 pandemic, the Russian invasion of Ukraine (and its economic and energy implications for Europe) and the growing geostrategic rivalry between the US and China have been displacing the "neoliberal" paradigm with one that emphasizes the importance of economic security and warns of the dangers associated to the weaponization of interdependence. This article analyzes the implications of this new paradigm for the future of globalization, trade agreements and multilateral trade governance. It focuses, in particular, on how the European Union is attempting to incorporate elements of economic security without adopting protectionist measures, as part of its drive for strategic autonomy.

Resumen

Durante décadas, los beneficios de la expansión del comercio internacional y la inversión directa extranjera parecían incuestionables. Sin embargo, la pandemia del COVID19, la invasión rusa de Ucrania (y sus implicaciones económicas y energéticas para Europa) y la creciente rivalidad geoestratégica entre Estados Unidos y China, han ido desplazando el paradigma "neoliberal" por otro que enfatiza la importancia de la seguridad económica y alerta de los peligros de que una excesiva interdependencia pueda ser utilizada como arma arrojadiza. Este artículo analiza las implicaciones de este nuevo paradigma. Se centra, en particular, en cómo la Unión Europea está intentando incorporar elementos de seguridad económica sin adoptar medidas proteccionistas, en el marco del impulso a su autonomía estratégica.

La transformació econòmica de Catalunya, nucli d’aquest eix mediterrani integrat al mercat europeu, és competitiu en un seguit d’activitats: a l’atractiu turístic i la centralitat logística s’afegeixen la metròpoli més gran de l’Europa mediterrània (Barcelona), una forta base d’empresa privada (incloses activitats d’alt valor afegit com les ciències de la vida) i les condicions “californianes” per atraure activitats de tecnologia i coneixement.

Alhora, aquesta transformació crea tensions (immigració, gentrificació, xoc cultural, saturació dels serveis...). Sota altres condicions el propi creixement generaria els recursos per finançar polítiques que en mitiguessin l’impacte (com a Àustria o Suïssa). A Catalunya, però, les polítiques de l’Estat espanyol generen un fortíssim dèficit fiscals (fins al 10% del PIB) i imposen un biaix en favor de la centralitat econòmica de Madrid.

Aquestes polítiques, afegides a l’ofegament burocràtic al que les institucions, pròpies o estatals, sotmeten Catalunya, hi ha un perill que les activitats d’alt valor afegit se n’allunyin i l’economia acabi orbitant al voltant del seu avantatge comparatiu més bàsic: el turisme.

Aquesta aparent fortalesa de les PIMEs catalanes, però, amaga una realitat més complexa quan ens fixem en el valor afegit i en la productivitat, que mostra com les PIMEs fan pitjor feina a l’hora de traslladar el valor de la feina que fan al mercat. En resum, la PIME guanya menys diners amb la mateixa gent.

I aquest és un problema generalitzat, i no només català. Segons l’OCDE, existeix una bretxa significativa en la productivitat entre les PIMEs i les grans empreses a nivell global. En sectors com la indústria, aquesta diferència és particularment accentuada, i això ens hauria de dur a pensar en el perquè de tot plegat.

Aquest treball aporta el diagnòstic del repte i les solucions a aplicar si volem que el cor del teixit productiu nacional millori la seva competitivitat al món.

Fa falta generar dades de qualitat i de forma discreta (no agregada) per suplir la manca d’accés a dades reals. Només d’aquesta manera és possible identificar i quantificar els residus industrial i agropecuaris que potencialment es poden convertir en recursos a través de la simbiosis industrial, i identificar amb qui.