Cutillas 2017a

Abstract

Europa encara no ha resolt els seus problemes estructurals. Després de l’estabilització de la crisi a partir de juliol de 2012 amb el “whatever it takes” de Draghi, la crisi grega del 2015 i el vot britànic pel Brexit del 2016 posen en evidència que l’Eurozona, i la Unió Europea més generalment, estan lluny d’haver sortit definitivament de la seva crisi existencial. L’obstacle principal per a la resolució de la crisi de l’Eurozona és la falta de sincronia entre la integració a l’Eurozona en l’esfera econòmica, accelerada definitivament a partir de Maastricht i de la posada en funcionament de l’euro, i la integració en l’esfera política, no tan avançada.

Els incentius econòmics per endegar reformes profundes a escala europea topen amb els de l’esfera política d’escala estatal-nacional, en especial a  Alemanya. Paradoxalment, el moment històric recorda als acords de pau de Versailles, el 1919, acords en els que Alemanya va ser victimitzada. Alemanya, la part deutora en aquell moment, va ser forçada a pagar grans sumes als aliats per les reparacions de guerra, el que va escanyar les seves finances i la seva economia. L'acord cronificava desequilibris que finalment van portar a la fallida sistèmica. 

Aquest paper presentarà una proposta de cooperació internacional basat en diversos elements, alguns propis dels Acords de Bretton Woods: un sistema monetari i comercial que mescli compromís amb flexibilitat, fomentant l’equilibri en les balances de pagaments; respecte amb els models de desenvolupament estatals; autonomia i agència política i democràtica; i convergència social i laboral a l’alça entre països. Per poder aplicar un model així globalment, Europa ha de liderar el procés aplicant el model al continent. Per a això serà necessari que, previ a les negociacions per a la seva construcció, hi hagi un reequilibri de forces entre Alemanya i la resta d’estats de l’Eurozona. La hipòtesi principal és que només hi ha dues vies per assolir això: la primera és la creació d’un bloc reformista europeu suficientment hegemònic per poder negociar amb Alemanya des d'una posició de força similar; i la segona és la via de la ruptura estatal, que posi en marxa projectes de recuperació econòmica estatal-nacional, fora de les limitacions pròpies de l’euro i de les restriccions fiscals dels tractats de la UE, els quals amenacin l'status quo alemany i forcin el seu govern a reestablir relacions de cooperació en termes més igualitaris. La meva hipòtesi és que no hi ha una via intermitja.

L’actual treball proposa centrar-se en les possibilitats de materialització d'un nou Bretton Woods a Europa, avaluant cada una de les dues constel·lacions estratègiques esmentades anteriorment. Per a això es tindran en compte els precedents històrics de la política i les finances internacional a Europa al llarg del segle XX, en especial en el període més recent. També es tindrà en compte la situació econòmica actual de l’Eurozona, i els riscos en la transició cap a un nou escenari monetari i financer multipolar a nivell global. Finalment s'extreuran conclusions sobre quines serien les actuacions que amb una major probabilitat contribuiran a assolir l’escenari desitjat anomenat nou Bretton Woods, evitant repetir els errors que ens han portat al fracàs en moments anteriors de la història.